Diàleg i més diàleg

Ni vint-i-cinc anys ni tres mesos. No vull veure els líders inde­pen­den­tis­tes tan­cats entre bar­rots un sol dia més. Ni crec que esti­gui en mans de la soci­e­tat cata­lana posar tres mil per­so­nes més a la presó, pen­sant que aquest coi d’Europa sense ànima reac­ci­o­na­ria davant una repressió tan malèvola. Si la UE mira cap a l’altre cos­tat quan s’ofe­guen cri­a­tu­res al mar, dubto que el cas català li pro­vo­qui més que badalls. Pot­ser ha arri­bat el moment de rede­fi­nir l’estratègia o de dibui­xar per fi un camí que pugui tenir recor­re­gut, i això hau­ria de ser vàlid per a tots. A ningú li surt a compte anar con­tra l’altre. L’inde­pen­den­tisme està estan­cat, fa temps que no gua­nya adep­tes. Com a màxim hi ha trans­va­sa­ment de vot. Les elec­ci­ons euro­pees són un cas excep­ci­o­nal i només s’explica per l’efecte Puig­de­mont en un moment en què el seu par­tit es cotitza a la baixa. Per créixer, el món inde­pen­den­tista ha d’ofe­rir un pro­jecte atrac­tiu i des­gra­nar una gestió que no arriba al ciu­tadà, sense dei­xar de recla­mar que la solució passa per les urnes. Per la seva banda, els que viuen de la cris­pació farien bé d’assu­mir que la seva tàctica no cola al ter­ri­tori català i els resta presència. I que el joc net també es pot o s’hau­ria de poder tras­lla­dar a la política. I alguna esquerra no pot fer veure que la situ­ació dels pre­sos polítics i dels exi­li­ats no va amb ells. I de teló de fons, diàleg, diàleg i més diàleg. Perquè allò de la sepa­ració de poders a l’Estat espa­nyol, si de cas, ho dei­xem per a un altre dia.