Metges

Els nos­tres met­ges ens gene­ren dependència. Dependència vital. Per això la cara de l’home que estava con­cer­tant la pro­pera visita amb el seu metge era tot un poema. Com que no tenia hores dis­po­ni­bles? Com que n’havia de triar un altre? Ell volia el seu metge de tota la vida! Al final, abai­xant la veu, la per­sona del tau­lell li va donar la notícia: el seu doc­tor s’ha mort. El nos­tre home va venir blanc. No se’n sabia ave­nir. Però si era més jove que jo! La seva per­ple­xi­tat era total. I ara què? No hi podem fer res, li deien des del tau­lell. Haurà de pas­sar les visi­tes a qual­se­vol de les tres doc­to­res que tenim a la mútua... Des­con­cert i deso­lació a la cara. Si el meu metge se’m mor i era més jove, què puc espe­rar jo mateix que no soc metge i soc més vell. Aquell dia, l’home va haver d’enten­dre que estem sols i no ens podem refiar ni del propi metge... Una vella aristòcrata anglesa, Mar­got Asquith, deia una cosa entra­nya­ble sobre el poder vital que donem als met­ges: “El meu vell amic, el bon rei Jordi V, em va dir que no s’hau­ria mort mai si no hagués estat per aquell vil doc­tor, Lord Daw­son of Penn.” Els met­ges, a vega­des també et fallen encara que siguis rei del Regne Unit de la Gran Bre­ta­nya i empe­ra­dor de l’Imperi. Hi ha una llarga tra­dició que pro­jecta dub­tes sobre els mèrits de la medi­cina i les seves vir­tuts cura­ti­ves. Es podria resu­mir en una dita: “Déu et cura i el metge et cobra la visita.” Hi ha mol­tes sos­pi­tes que apun­ten a con­si­de­rar que l’art de la medi­cina con­sis­teix a tenir dis­tret el paci­ent men­tre la natura va fent la seva feina (tant si és per curar-te com per eli­mi­nar-te). Segu­ra­ment per això Oscar Wilde solia dir que ell només anava al metge quan es tro­bava bé. En aquest cas la visita era recon­for­tant; però si hi anava quan es tro­bava mala­ment, la visita resul­tava molt depri­ment. Els que han tin­gut molta experiència en el tracte amb met­ges arri­ben a la con­clusió que la gran recepta que et donen es basa en tres prin­ci­pis: men­jar el que no et ve de gust, beure el que no t’agrada i no fer mai res del que et faria il·lusió.