Complicat o complex

Fa poc més d’una set­mana es va aca­bar la COP25, l’objec­tiu de la qual era tre­ba­llar per atu­rar el canvi climàtic abans no se’ns escapi encara més de les mans. Soc una per­sona opti­mista de mena, però el resul­tat va ser un autèntic fracàs. Des del meu punt de vista, la manera com s’abor­den aques­tes reu­ni­ons par­teix d’un prin­cipi erroni. No, no soc un nega­ci­o­nista del canvi climàtic. De fet, soc un dels 15.364 científics sig­nants del “World sci­en­tists’ war­ning to huma­nity: A second notice”, i uns dels 11.258 científics sig­nants del “World sci­en­tists’ war­ning of a cli­mate emer­gency”, uns arti­cles que han estat publi­cats el 2017 i el 2019, res­pec­ti­va­ment, on s’adver­teix dels efec­tes del canvi climàtic des de la ciència estricta (dis­po­ni­bles en obert a la revista BioS­ci­ence). Per mi, l’error és con­fon­dre com­pli­cat amb com­plex. Mal­grat que en alguns aspec­tes es poden uti­lit­zar com a sinònims, la paraula com­pli­cat remet a difícil, men­tre que com­plex emfa­sitza el fet d’estar for­mat per diver­sos ele­ments rela­ci­o­nats que obe­ei­xen a una mateixa con­dició. Les situ­a­ci­ons com­pli­ca­des es poden resol­dre apro­fun­dint molt en deter­mi­nats camps del conei­xe­ment, aquells que siguin més esca­ients. Les situ­a­ci­ons com­ple­xes, en canvi, neces­si­ten la par­ti­ci­pació i la impli­cació de tots els ele­ments impli­cats. El canvi climàtic inclou tan­tes vari­a­bles (energètiques, econòmiques, soci­als, cul­tu­rals, pobla­ci­o­nals, ali­mentàries, científiques, tec­nològiques, humanísti­ques, etcètera), que a més impli­quen tota la huma­ni­tat, que no es pot resol­dre des d’un des­patx, reu­nint una sèrie de ges­tors polítics a porta tan­cada com si fos única­ment com­pli­cat, dei­xant que per­so­nes més o menys mediàtiques vagin dient la seva a l’exte­rior, tots cen­trats en els seus interes­sos i pro­pos­tes però ali­ens als dels altres. L’única solució pos­si­ble a un pro­blema com­plex d’aquesta enver­ga­dura és fent partícip tota la huma­ni­tat de les pos­si­bles pro­pos­tes i solu­ci­ons, perquè cadascú pugui ana­lit­zar de quina manera hi pot con­tri­buir, des de la sen­zi­llesa indi­vi­dual, per asso­lir la com­ple­xi­tat glo­bal necessària. Dis­mi­nuint l’ús de vehi­cle pri­vat? Reduint el con­sum de carn? Afa­vo­rint el començ just i de pro­xi­mi­tat? Pres­cin­dint fins on sigui pos­si­ble de mit­jans de trans­port alta­ment con­ta­mi­nants, com ara avi­ons i vai­xells? Tot això que acabo d’esmen­tar con­tri­bu­eix de manera simi­lar al canvi climàtic. Des d’un des­patx no es pot apo­de­rar la ciu­ta­da­nia de tot el món perquè cadascú pren­gui les seves res­pon­sa­bi­li­tats. Només es pot fer des de la mateixa ciu­ta­da­nia, obrint les deci­si­ons des de les diferències cul­tu­rals i res­pec­tant l’opinió social. Pos­si­ble­ment algú dirà que és exces­si­va­ment com­plex. Segur que ho és, però és que els pro­ble­mes com­ple­xos només es poden abor­dar des de la com­ple­xi­tat.