Goliat derrota David

Un mal fat em per­se­gueix, en qüestió d’escrip­tura de lli­bres. Vaig trans­criure les memòries de Jordi Pujol, i quan tan cofoi i orgullós me’n sen­tia i la gent feia cua per adqui­rir-ne exem­plars, el pro­ta­go­nista de la història va eme­tre la famosa con­fessió que el va doble­gar per­so­nal­ment per terra i va dei­xar els tres volums sense sor­tida comer­cial. “Cuyàs, torna’ns els diners”, excla­ma­ven alguns lec­tors que se sen­tien enga­nyats. Els hau­rien d’haver recla­mat, si de cas, a Pujol, que no em va expli­car tot el que sabia, però ara no ens enre­da­rem amb allò de “matar el mis­sat­ger” perquè és un tòpic inso­fri­ble, tot i ser el que més prac­tica la gent.

Dimarts pas­sat, en plena lle­van­tada aflic­tiva, va doble­gar les cames i va caure a terra David i Goliat. Em refe­reixo a l’escul­tura monu­men­tal d’aquest nom, obra d’Antoni Llena, que s’alça a la Vila Olímpica de Bar­ce­lona, entre els edi­fi­cis Map­fre i Arts. La rea­lit­zació efec­tiva de l’escul­tura va ser res­pon­sa­bi­li­tat de Pere Casa­no­vas, en els anys dels Jocs. Fa un mes vaig expli­car en aquest espai que he escrit les memòries de Pere Casa­no­vas. Tot just han sor­tit al car­rer, amb el títol de L’escul­tor dels altres. Tenen interès perquè Pere Casa­no­vas ha trac­tat amb tots els grans cre­a­dors del segle XX i XXI de Cata­lu­nya i Espa­nya i en pot expli­car mol­tes coses. En Pere ha fet que molts artis­tes sense traça per l’escul­tura es con­ver­tis­sin en escul­tors: Pala­zu­elo, Tàpies, Gui­no­vart, Maris­cal, Llena... D’Antoni Llena va sor­gir la idea de fer el lli­bre: “En Pere s’ha d’expli­car, no pot man­te­nir-se més en l’ano­ni­mat.” El lli­bre dedica molt espai a David i Goliat. Un repte enorme per a en Pere: com sos­te­nir amb acer i en grans dimen­si­ons la maqueta de fil­ferro i paper de Llena? Com trans­me­tre la lleu­ge­resa de l’ori­gi­nal? David i Goliat no s’havia d’aguan­tar, segons vati­cini de tots els engi­nyers que van obser­var l’escul­tura. El pri­mer cop de vent se l’endu­ria. Ha resis­tit prop de trenta anys. Al final ha doble­gat les cames. No ha sor­tit volant la pla­ta­forma supe­rior, com tot­hom pre­veia. “Ha cai­gut amb molta dig­ni­tat”, em diu en Pere Casa­no­vas. “La res­ti­tui­rem”, afe­geix Antoni Llena. L’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona li ho ha asse­gu­rat. L’interès del lli­bre es manté, els ho asse­guro. Els de Jordi Pujol, també, dis­pen­sin.

“Aquest cop ha vençut Goliat.” En Pere de vega­des és enigmàtic. Però jo l’entenc. Ha vençut la força bru­tal del vent, la incle­ment lle­van­tada d’aquesta set­mana. A l’hora de fer càlculs de resistència, en Pere havia pen­sat en les tem­pes­tes habi­tu­als d’aquest lito­ral. Tot­hom coin­ci­deix a dir que aquesta ha estat la pre­sen­tació de les que seran nor­mals a par­tir d’ara. Fa trenta anys no hi comptàvem. Ja podem començar a pen­sar en Goliat.