Miralls deformats

S’ha par­lat algu­nes vega­des de la bas­qui­tis dels cata­lans, aquesta infla­mació política que podríem defi­nir com una admi­ració exa­ge­rada cap a la fer­mesa amb què, històrica­ment, els diri­gents sobi­ra­nis­tes d’Euskadi han defen­sat l’auto­go­vern. Antics diri­gents en l’òrbita de CiU, com ara l’exco­or­di­na­dora del PDe­CAT Marta Pas­cal, han mani­fes­tat públi­ca­ment la seva iden­ti­fi­cació amb la manera de fer del PNB, que, per la via de la nego­ci­ació i defu­gint maxi­ma­lis­mes, hau­ria avançat gra­du­al­ment cap a una auto­no­mia reforçada sense renun­ciar a l’objec­tiu últim de la inde­pendència. No conec prou el PNB ni la seva història (suposo que no és el mateix Ibar­retxe que Urku­llu) per saber si l’orga­nit­zació i l’estratègia dels jelt­za­les poden ser­vir d’exem­ple al sobi­ra­nisme català. Amb tot, els mime­tis­mes són sem­pre arris­cats i, en el cas del País Basc, cal­dria tenir pre­sents con­di­ci­o­nants autòctons com ara l’ombra fei­xuga d’ETA o l’existència del con­cert econòmic. Passa el mateix amb l’SNP escocès, refe­rent també per a una altra part de l’uni­vers inde­pen­den­tista català. Ara mateix serà molt interes­sant veure les mani­o­bres que llançarà des d’Escòcia per arren­car a Lon­dres el segon referèndum sobi­ra­nista que es nega a con­ce­dir. Interes­sant i sem­pre alliçona­dor, fixar-se en l’experiència dels altres, tot i que, també aquí, com amb el País Basc, la història i el con­text ens poden dis­tor­si­o­nar el mirall.