Educació com a dret social

Arran de la polèmica sobre el pin paren­tal que for­ces d’ultra­dreta volen impo­sar sobre les admi­nis­tra­ci­ons edu­ca­ti­ves en deter­mi­nats ter­ri­to­ris on tenen influència, ha sor­git el debat sobre qui­nes fron­te­res, en l’àmbit edu­ca­tiu, cor­res­po­nen als pro­jec­tes edu­ca­tius dels cen­tres esco­lars i qui­nes altres serien pròpies del marc fami­liar.

Cal dir que actu­al­ment les influències edu­ca­ti­ves que reben els infants i joves pro­ve­nen de múlti­ples sec­tors i amb infi­ni­tat de canals. Voler deli­mi­tar espais d’influència edu­ca­tiva en exclu­siva resulta, més enllà dels aspec­tes ètics o lega­lis­tes, del tot ridícul. Per més que uns pares pre­ten­guin, per exem­ple, pre­ser­var els seus fills de la influència edu­ca­tiva, o sim­ple­ment infor­ma­tiva, en àmbits com la plu­ra­li­tat de cre­en­ces reli­gi­o­ses, les moda­li­tats d’ori­en­tació sexual i, per tant, d’edu­cació sexual i de gènere, etc., els seus fills rebran múlti­ples inputs sobre aquests temes més enllà dels cer­cles fami­li­ars i esco­lars, sobre­tot, a par­tir de la infor­mació que cir­cula per les xar­xes que ha esde­vin­gut la prin­ci­pal font infor­ma­tiva del jovent.

És el con­junt de la soci­e­tat qui ha de fer-se cor­res­pon­sa­ble de la funció edu­ca­tiva dels seus ciu­ta­dans. En democràcia, les admi­nis­tra­ci­ons edu­ca­ti­ves tenen cura de l’orde­nació del sis­tema edu­ca­tiu donant com­pli­ment a l’encàrrec social que els enco­mana faci­li­tar l’accés a una cul­tura bàsica al con­junt dels infants i joves. I són els cen­tres esco­lars qui aca­ben des­ple­gant les nor­ma­ti­ves gene­rals i les con­tex­tu­a­lit­zen en forma de pro­jec­tes edu­ca­tius pro­pis i sin­gu­lars. Les famílies, en el moment que matri­cu­len un fill en un cen­tre, assu­mei­xen aquest pro­jecte edu­ca­tiu i es cor­res­pon­sa­bi­lit­zen del seu desen­vo­lu­pa­ment sobre la base d’un pacte de con­fiança mútua.

Voler tren­car aquest com­promís apel·lant a les cre­en­ces de cadascú, per més legítimes que siguin, no és rao­na­ble des del punt de vista cívic i social. Si l’escola informa, mos­tra i argu­menta des de la diver­si­tat i la plu­ra­li­tat i no ho fa, en cap cas, impo­sant les opci­ons que cada alumne haurà d’assu­mir dins el seu propi pro­jecte de vida, la influència de les famílies a ben segur tindrà el seu propi ter­reny de joc en la cons­trucció d’aquest pro­jecte. Però si res­pec­tem l’auto­no­mia de cada per­sona per deci­dir sobre el model de vida que vol assu­mir, no l’esta­rem aju­dant si el sepa­rem dels seus com­panys d’apre­nen­tatge per tal d’evi­tar-li l’expo­sició a ele­ments edu­ca­tius que nosal­tres, per cre­en­ces reli­gi­o­ses i axiològiques, li volem ocul­tar. Escol­tar les raons dels altres, els models soci­als, per­so­nals, afec­tius dels altres, conèixer la plu­ra­li­tat d’opci­ons i de cre­en­ces, tot això en cap cas pot ser motiu d’exclusió esco­lar sinó que, al con­trari, actua com a vacuna a una pos­si­ble exclusió social.