El món en un ‘reset’

Cada vegada més veig que té raó l’amiga que va ins­pi­rar aquest titu­lar. També la crec quan diu que caldrà veure com ens rei­ni­ciem. Dis­sabte, com tants mili­ons i mili­ons de per­so­nes, vaig anar a pro­veir al súper. Els car­rers eren pràcti­ca­ment buits, tots els bars i res­tau­rants, tan­cats, i el mer­cat set­ma­nal, suspès. Fora l’esta­bli­ment hi havia una llarga cua per acce­dir-hi, igual que en les dis­co­te­ques de moda. Si en sor­tien tres n’entra­ven tres; si un, doncs només un. L’única diferència era que el pas el bar­ra­ven dues noies ama­bles i ria­lle­res, ves­ti­des d’uni­forme, en lloc de dos goril·les de dos metres amb ganes de prac­ti­car en una cara el que solen assa­jar al gimnàs. El per­so­nal, en canvi, ha d’aten­dre tots, abso­lu­ta­ment tots, els cli­ents de la jor­nada, i ves a saber per quin sou. Després d’aquest encon­tre amb la quo­ti­di­a­ni­tat més injusta, en vaig viure un altre. Vaig anar a la pei­xa­te­ria, on ate­nien tres depen­den­tes. Em va tocar una noia molt jove­neta amb accent i aspecte mar­roquí. Era el seu pri­mer dia i no sabia res. No conei­xia els pius de les balan­ces i li cos­tava nete­jar la sèpia que li havia enco­ma­nat. Les altres dues depen­den­tes, vete­ra­nes, par­la­ven i reien entre elles i feien el mínim esforç per aju­dar la nova. El món segueix girant i els humans podem ser tan mes­quins com sem­pre, he pen­sat. La rea­li­tat, però, ha fet acte de presència al tau­lell de les carns enva­sa­des, pràcti­ca­ment buit. El per­so­nal cor­ria amunt i avall inten­tant dis­tri­buir les existències que que­da­ven de manera que el comerç tingués l’aspecte de ple. El negoci no té entra­nyes, i si el govern dis­se­nya un pla, els mag­nats de l’ali­men­tació també dis­se­nyen el seu. De camí a casa de la meva ger­mana i tia, els car­rers tenien el mateix aspecte d’un dia de Nadal a l’hora de dinar. Les poques veus res­so­na­ven en unes parets que guar­den un silenci que corprèn. Tot­hom té por, i s’expan­deix i s’enco­mana a una velo­ci­tat molt supe­rior a la infecció pel coro­na­vi­rus, o Covid-19, com en diuen els qui es fan els ente­sos. Final­ment, aquest reset posarà en evidència que ni la vani­tat, ni la cobdícia ser­vei­xen de res davant la força de la natura, tant si és en la gran­di­osa forma d’un tsu­nami a escala pla­netària o en la pro­pa­gació d’un dels éssers més petits del pla­neta. La supo­sada supe­ri­o­ri­tat evo­lu­tiva dels humans queda rebai­xada al nivell de l’insecte més feble. Final­ment ha estat la natura qui fa tron­to­llar l’imperi. La meva àvia, que era molt cre­ient, solia dir: “Déu té una maça que pica i no amenaça.”