Tos

Cal­culo que he sor­tit al car­rer en tres o qua­tre oca­si­ons per anar a com­prar, aquests dar­rers 35 dies (cor­dons, 35 ja?). S’han ado­nat com n’és, de com­pli­cat, si vas amb guants de plàstic, obrir una bossa també de plàstic d’aques­tes que tenen als super­mer­cats per posar la fruita i que són tan pri­mes que sem­blen aquells fulls de paper de fumar que havia vist en alguna bíblia? Tota una aven­tura. Però, bé, no els volia pas par­lar d’això. Els volia expli­car que al súper un dia me’n vaig tro­bar un amb qui no em venia gaire de gust par­lar; anava tard i sabia que si m’atu­rava no serien dos minuts. Abans, la tècnica era clara (i ara no em diguin que vostès no ho havien fet mai, perquè no m’ho creuré): aga­far el mòbil i posar-se a par­lar, fent veure que esta­ves en una con­versa que no podies dei­xar. Ara amb aquest coi de virus tot és més sim­ple. Ara pots salu­dar efu­si­va­ment de lluny, acos­tar-t’hi i, quan encara ets a tres o qua­tre metres de distància, fer un parell d’estos­secs espon­ta­nis, a la part inte­rior del colze. No patei­xin. Segur que la con­versa serà curta. I vostès que­da­ran bé.