Gitanos

Va ser un mes de maig de fa 80 anys, quan es van començar a cons­truir els pri­mers bar­ra­cons del que seria la major fàbrica de la mort que mai hagi vist la huma­ni­tat. M’estic refe­rint al com­plex nazi d’Auschwitz-Biker­nau, a Polònia, for­mat per tres camps prin­ci­pals i dese­nes de coman­dos externs des­ti­nats a explo­tar labo­ral­ment els pre­so­ners. Quan s’edi­fi­cava Auschwitz I, sota la super­visió de Hie­drich Himm­ler, ja feia set anys que els nazis bas­tien camps per empre­so­nar i/o ani­hi­lar els seus ene­mics. Sense anar més lluny, Otto Thi­e­rack, el que va ser minis­tre de justícia del III Reich, va pro­cla­mar: “Hem d’alli­be­rar la nació ale­ma­nya de polo­ne­sos, rus­sos, jueus i gita­nos.” Pre­ci­sa­ment aquests últims, els gita­nos, amb el tri­an­gle dels pre­so­ners aso­ci­als, cons­ti­tu­ei­xen el grup més obli­dat de tots aquells que van sofrir en la seva pell la barbàrie dels nazis. No tenir un estat al dar­rere i con­ti­nuar sent una mino­ria asse­nya­lada i, en alguns llocs, per­se­guida té aques­tes coses. Segons algu­nes fonts, l’exter­mini nazi dels gita­nos supera­ria la xifra de 500.000 per­so­nes. Homes, dones, vells i nens. Molts nens. Com els que un 16 de maig del 1944 havien de ser conduïts a les cam­bres de gas del camp d’Auschwitz II-Biker­nau. Els seus pares, mares, ger­mans i altres gita­nos tan­cats a la secció del camp reser­vada per als mem­bres d’aquesta ètnia es van revol­tar amb allò que van tro­bar al seu abast: tubs de ferro, pals, piques, pedres... I amb aques­tes armes van fer front a uns des­con­cer­tats SS que no espe­ra­ven tro­bar resistència. Aquest va ser un dels epi­so­dis més heroics de la història d’aquest com­plex de la mort. I val a dir que els gita­nos van sal­var momentània­ment la vida tot i que, uns mesos més tard, molts d’ells van ser gase­jats i poste­ri­or­ment cre­mats. Aquesta va ser una de les últi­mes matan­ces d’un maca­bre geno­cidi cone­gut com el “Por­raj­nos”. Poc després, l’Exèrcit Roig entrava vic­toriós a Auschwitz. Vui­tanta anys després, l’estigma con­tra els gita­nos, per desgràcia, con­ti­nua ben viu.