Viure com una vol

Durant més de 3 anys vaig rebut­jar fer qual­se­vol expo­sició en públic perquè no hi havia procés de diàleg, m’agra­dava molt més par­lar amb algú, cap­tar els mati­sos de l’altre (si no l’entenc, insis­tir en la seva expli­cació; si hi estic en des­a­cord, expli­car el meu punt de vista). Creia sobre­tot en el diàleg, en allò de cons­truir la veri­tat entre dos; en canvi, la con­ferència o expo­sició sig­ni­fica expo­sar-se i també donar-se més importància que als altres: et situa en un estat de pre­e­minència que és el cau­sant de dues de les més freqüents malal­ties que pateix la gent d’esce­nari: que es cre­uen més interes­sants del que són, i que aca­ben escol­tant-se massa i estant massa d’acord amb ells matei­xos.

També és cert que de vega­des això passa sim­ple­ment per avor­ri­ment. Una es pot tro­bar amb per­so­nes que no saben què dir, que no saben què pre­gun­tar, i es fa mes­tressa del silenci. O, com en mol­tes pre­sen­ta­ci­ons, hi ha un senyor molt entès, que no ha lle­git el lli­bre, que no pensa com­prar-lo, però que apro­fita per fer un mini­dis­curs, sense cap pre­gunta clara, per la sim­ple satis­facció de tenir un audi­tori. Cal­dria estu­diar les inter­ven­ci­ons mas­cu­li­nes i feme­ni­nes, l’ocu­pació de l’espai públic, com les dones, majo­ritària­ment, si han de par­lar, s’han pen­sat la pre­gunta, ocu­pen el mínim espai d’atenció pos­si­ble i només s’auto­rit­zen a par­lar si han lle­git el lli­bre que es pre­senta.

Però tor­nant a l’excés de mania auto­re­fe­ren­cial, me’n vaig ado­nar en la pre­sen­tació d’un lli­bre de poe­sia de Tess Gallag­her. Aquesta senyora és poeta, nar­ra­dora, assa­gista, guio­nista i tra­duc­tora; autora de diver­sos lli­bres poètics, ha estat becada per la fun­dació Gug­gen­heim. A més, ha rebut pre­mis com el Maxine Cus­hing Gray i Ellis­ton Award, i és doc­tora honorària del Whit­man College. Quan va pre­sen­tar el seu lli­bre de poe­mes, per deferència i gene­ro­si­tat, va con­vi­dar el tra­duc­tor de l’obra, que per molts mèrits que tingués no podia fer el que va fer: pas­sar-se l’hora par­lant d’ell, de com li agra­dava la poe­sia, de les difi­cul­tats que havia tin­gut amb tal o qual mot, i la pobra Tess Gallag­her, que havia vin­gut des dels Estats Units, es va limi­tar a som­riure. El tra­duc­tor de Tess Gallag­her va obli­dar les parau­les de Jorge Wagens­berg: “El tra­duc­tor és un heroi la prin­ci­pal pro­esa del qual és pas­sar des­a­per­ce­but. Com més obli­dat, més heroic.” En canvi, cap de nosal­tres vam obli­dar ni un moment que no era l’autor de l’obra.

Crec que la neces­si­tat d’admi­ració és una des­vi­ació d’afecte mal entesa. I que és molt millor enten­dre que mai serem del tot esti­mats. Viure com a éssers humans sig­ni­fica, sem­pre, que quan pas­sem comp­tes, ens acabi sor­tint un balanç, poc o molt, una mica pobre. Els abso­luts de reco­nei­xe­ment, admi­ració i amor boca­ba­dat pot­ser els tro­ba­rem al cel –tot i que sos­pito que nos­tre senyor pot ser més egòlatra que nosal­tres–, però si els bus­quem en vida cor­rem el perill de con­ver­tir-nos en uns éssers guer­xos, auto­re­fe­ren­ci­als i cecs per veure el ros­tre de l’altre. L’ésser humà es pot defi­nir com a cri­a­tura simbòlica, poètica i ètica, gene­ra­dora de sig­ni­fi­cats explícits i explo­ra­dora de sig­ni­fi­cats ocults, i també com l’ésser aquell amb una neces­si­tat infi­nita d’amor, i com algú sem­pre una mica insa­tis­fet. Ater­rit perquè un dia haurà de morir. Som l’única cri­a­tura que sap que ha de morir i som també l’ésser aquell que parla, que narra, que inventa, que con­fa­bula. Quan­tes històries inven­tem i quan­tes vega­des ens ena­mo­rem per obli­dar la mort.

Què es pot fer davant la pròpia fini­tud? Inten­tar no caure en el rela­ti­visme, el con­su­misme, l’hedo­nisme i la per­mis­si­vi­tat. Amb això ja n’hi hau­ria prou. Rela­ti­visme és que no hi ha veri­tats ni refe­rents clars. Con­su­misme és l’afany de tenir i no de ser. Com deia Erich Fromm, l’hedo­nisme és el culte a la como­di­tat, als pla­ers. I la per­mis­si­vi­tat és dei­xar de banda la cul­tura de l’esforç i l’auto­e­xigència. Cosa que hem vist tant i tan sovint en aquesta època de pandèmia. I la cul­tura de l’esforç, l’auto­e­xigència són impor­tants per lle­gir, per mirar de fer un ús apro­piat i, si pot ser, ele­vat de la nos­tra llen­gua.

Ara faig tota mena d’inter­ven­ci­ons en públic però inten­tant no obli­dar mai que l’amor i el reco­nei­xe­ment el tinc a casa, i que només soc algú que mira de remar a favor dels lli­bres i de les parau­les. I aprenc a callar i a escol­tar, i a mirar de viure tal com vull fer-ho: amb el màxim d’hores pos­si­ble sola i en la meva bibli­o­teca.