Soc una ‘cat lady’ i portaré samarretes amb gats

Doris Lessing, premi Nobel de literatura, va dedicar un llibre sencer als seus gats: Particularly cats, on retrata amb mirada intel·ligent les relacions profundes entre humans i felins. Colette, gran autora francesa, considerava el gat com un mestre d’elegància, autonomia i presència. Patricia Highsmith, una de les grans escriptores del segle XX, va viure aïllada a Suïssa envoltada de gats, amb qui establia vincles més intensos que amb la majoria de persones. Ursula K. Le Guin també estimava els gats i hi veia un esperit màgic, gairebé mitològic, molt proper al món simbòlic i alternatiu que construïa en la seva obra. I Maria Aurèlia Capmany i la coneguda fotografia amb un gat blanc.

Els gats, com aquestes autores, no serveixen ni obeeixen –no es deixen domesticar del tot– i això ha estat, també, el que ha inquietat tant la societat patriarcal. Aquesta llibertat de moviment i pensament, aquest no “necessitar” ningú però saber fer companyia, els converteix en aliats perfectes per a les dones que no hem fet el que ens tocava fer.

Els gats no treballen, no són explotables, no fan cas de cops, marxen de la companyia humana si no és amorosa i bona. Res a veure amb el pobre gos, incondicional i submís. El gos és per al manaire; el gat, per al qui se sap fer estimar. Entenc que els tirans no suportin els gats, com més tirania menys devoció felina. De fet, el gat és un incomprès, perquè estima tant o més que el gos, és ultrasensible però subtil, molt sofisticat, mai barruer, pendent de tu però sense enfarfegar, amant de la teva companyia d’una manera deliciosament respectuosa.

Quatre apunts històrics. Durant l’edat mitjana, les dones que vivien soles i tenien gats sovint eren acusades de bruixeria. El Malleus maleficarum (1486), un manual per identificar bruixes, vinculava explícitament les dones i els gats amb el diable, la qual cosa va conduir a la tortura i execució de milers de dones i a la matança massiva de gats. Per cert, l’exterminació de gats va ser la causa directa de la pesta negra, tramesa pel bacteri Yersinia pestis, present principalment a les puces de les rates, que es van quedar sense el seu principal depredador.

A principis del segle XX, durant el moviment sufragista, els opositors utilitzaven imatges de gats per ridiculitzar les dones que lluitaven pel dret al vot. Cartells i postals mostraven dones amb gats per suggerir que eren solteres, amargades i incapaces de participar en la vida política. Però les sufragistes van capgirar aquesta narrativa: en una campanya de 1916, les activistes Nell Richardson i Alice Burke van recórrer els Estats Units amb un gat negre anomenat Saxon com a mascota, convertint-lo en un símbol de la seva causa.

Més a prop, el senador republicà JD Vance va afirmar que els Estats Units estaven dirigits per “un munt de dones sense fills i amb gats que són miserables amb les seves pròpies vides”. Aquest comentari, dirigit a figures com ara la vicepresidenta Kamala Harris, utilitza el populisme per fer-nos creure que una dona sense fills biològics –Kamala en té dos d’adoptats– és algú amargat, desequilibrat, que odia tot el món per les males decisions (no tenir fills) que ha pres al llarg de la seva vida. Com si tota dona essencialment volgués ser una bona mare de família i, si no és un àngel de la llar, sent, d’una manera o una altra, que té una vida malmesa. Ja sabeu quin prototip encarnem les dones independents de certa edat. Quan ens ensenyaran que només en la solitud i en una vida interior rica poden sortir les millors relacions, aquelles entre lliures i iguals?

Especialment avUI, que no paro de veure per les xarxes com es transmeten acríticament les animalades de l’home proveïdor, un model tradicional de masculinitat que ens representa com a desitjable i natural allò que només ens porta a justificar la desigualtat i a aturar els avenços feministes. Els estereotips es curen amb informació, avui sabem que això no és cert, s’han trobat dones prehistòriques enterrades en equips de caça, un terç i fins i tot la meitat dels individus associats a les eines de caça són dones. Les dones podem ser tot el que vulguem ser! No estem predeterminades a ser res! Així doncs, a partir d’ara, si em veieu amb una samarreta amb gats estic celebrant la llibertat de triar la meva vida sense haver-la de justificar. Estic honorant totes les dones que, al llarg de la història, han estat etiquetades, perseguides o ridiculitzades per no encaixar en els motlles imposats.