No oblidem les més vulnerables

En el seu moment la història de la Isa­tou va merèixer l’atenció dels mit­jans de comu­ni­cació. Tretze anys, nas­cuda a Sierra Leone, l’abril del 2015 no va tor­nar a l’escola després de la des­trossa pro­vo­cada per l’Ebola. Òrfena, com altres 11.000 infants afri­cans, havia estat vio­lada per un home que s’apro­fi­tava de la gana de la família i havia tin­gut un fill que havia de cui­dar igual que els seus ger­mans petits. Aquesta és la cara de la des­pro­tecció i la vul­ne­ra­bi­li­tat extrema –i força invi­si­ble– a què estan sot­me­ses nenes i dones en mol­tes parts del món i que convé recor­dar quan com­me­mo­rem el Dia Inter­na­ci­o­nal Con­tra la Violència Mas­clista; i recla­mar polítiques valen­tes que posin fi als pati­ments de totes les que viuen i moren en les cir­cumstàncies més dures. La història d’Isa­tou no és gens anecdòtica: en l’ante­rior pandèmia els emba­ras­sos de les ado­les­cents en risc es van incre­men­tar del 65% i ara la Covid-19 plou sobre mullat en aquells con­texts on es donen la mà la desi­gual­tat social i la desi­gual­tat de gènere, l’empo­bri­ment i les pràcti­ques noci­ves for­ta­ment arre­la­des en l’estruc­tura patri­ar­cal, com ara les muti­la­ci­ons geni­tals feme­ni­nes i els matri­mo­nis forçats (molts, infan­tils). Les pro­jec­ci­ons del Fons de Població de l’ONU res­pecte al con­fi­na­ment són ter­ri­bles: 20% d’aug­ment de la violència a escala mun­dial, 47 mili­ons de dones de països de renda mit­jana i baixa sense accés a mit­jans anti­con­cep­tius, aug­ment de les muti­la­ci­ons geni­tals feme­ni­nes i dels matri­mo­nis forçats. Agenda 2030: llarg camí per recórrer.