Tantes que es perden

En les nits més fosques de la infància, asfixiada pel món que l’envoltava, pujava al terrat per veure la lluna. En ella descarregava la seva ràbia i impotència, li cridava plorant per què?, li suplicava que canviés el seu destí, que fes reflexionar els pares. Era la seva única amiga, la seva confident, el seu consol, la seva llum. Ara que és una dona feliç i segura d’ella mateixa, li demana un últim favor: deixa’m el teu nom per explicar la meva història.

Lluna va néixer en una ciutat del sud de la Península banyada pel mar. Filla única, fou educada en l’obediència, el pes de les tradicions i les normes estrictes de l’entorn. No podia tenir amigues, ni anar sola enlloc, tot era un no, no i no. Amb la primera menstruació, als 11 anys, el pare es va plantejar que abandonés els estudis, ja era una dona, havia arribat l’hora de trobar-li marit. No va poder treure-la del col·legi però sí comprometre-la amb un home gran. Ella no hi estava d’acord, volia estudiar i tenir un futur. Els pares li deien que era pel seu bé, que una dona sola no val res. Molta angoixa, ràbia, llàgrimes, solitud. Per sort l’home la va rebutjar, però la família va continuar buscant candidats mentre ella es refugiava en els estudis. En el segon intent de casar-la, tenia 15 anys i va pujar al terrat a fer-se mal, molt de mal, però una veïna ho va impedir –i el clar de lluna d’aquella nit.

Quan la van enviar a Catalunya a cursar un grau universitari, va pensar que s’havia alliberat del jou patern. Quin error! Va anar a viure a casa d’uns oncles sense saber que s’havia pactat el matrimoni amb un dels cosins. Que estudiés és el que menys importava; es va intensificar el calvari de controls i pressions perquè assumís el paper de dona submisa, nits d’insomni tement que el noi entrés a la seva habitació i, pel que fa als pares, una gran decepció: sí, li van dir, el compromís era ferm i aviat es fixaria la data del casament. No s’ho podia creure, per què no l’escoltaven? Per què no respectaven la seva voluntat? La desgràcia la perseguia arreu, estava perduda, tenia 19 anys. A classe hi estava bé, un respir de seguretat, la passió per aprendre, de dilluns a divendres allargava les tardes a la biblioteca llegint o fent treballs amb altres alumnes, esperant el darrer autobús per tornar al poble petit, confiant que la família ja estaria enllitada o quasi. Mentrestant, el calendari corria, les famílies intercanviaven regals, la insistència de l’home creixia. Què podia fer? On podia anar?

Desesperada, es va sincerar amb dues companyes i al cap d’uns dies va entrar en contacte amb una associació especialitzada en la prevenció de matrimonis forçats amb qui va preparar l’estratègia per fugir d’aquell infern. Per primera vegada es va sentir acompanyada, ningú no la jutjava ni la pressionava, va marxar del domicili amb el suport de l’associació i de la universitat i va continuar el grau. Allotjament, beques, feina, passejades a l’aire lliure buscant la lluna, excel·lents notes, les amigues un pal de paller de comprensió incondicional. Però també dubtes, dolor, malsons, angoixa, nits d’hospital, el despit dels pares, el xantatge emocional de la traïció, de suposades malalties provocades pel seu comportament, paraules que burxen en el més íntim sabent que no les diu qualsevol, sinó els que t’han fet néixer i ara t’arrabassen la dignitat. La pitjor filla, la més ingrata i menyspreable, la que apunyala per l’esquena i se’n va després de tot el que han fet per ella. Ferida, enrabiada, trista, encara mendicava el seu afecte, però no es va deixar abatre i amb suport terapèutic va endreçar el trauma de tres intents de matrimoni forçat, i avui, passats els anys, és una professional de prestigi en el seu àmbit, una dona independent i orgullosa d’ella mateixa que ha fet comprendre als pares que res no justifica allò que van fer i amb els quals està recuperant una relació correcta.

Des de dalt, la lluna li somriu i ella dona suport a altres joves que estan afrontant un conflicte duríssim que ni ens imaginem, defensant el seu dret a ser el que volen ser, el dret a no ser entregades en matrimoni, sabent que n’hi ha tantes que es perden pel camí perquè estan soles. En reconeixement de la seva rebel·lia i en demanda de més consciència pública i més recursos per aturar els matrimonis forçats, una greu manifestació de violència contra les dones, contra la seva autonomia i integritat física i emocional, s’ha escrit aquest article.