‘Crash’ encara aixeca passions

Sem­pre m’ha sorprès aque­lla gent que va al cinema (el pre­sen­cial, sí, aquell que té una sala fosca i una pan­ta­lla) i pre­gunta a la per­sona que hi ha a la taqui­lla quina pot entrar a veure. Pot­ser sí que en alguna ocasió comp­tada hi he anat sense saber ben bé què anar a veure, però sem­pre ho he fet amb els deu­res fets i tenint algun títol entre mans. A Crash (David Cro­nen­berg, 1996), que ara s’ha rees­tre­nat a les sales, em deia el gerent d’un cinema que de mit­jana en sur­ten a mitja pro­jecció uns tres espec­ta­dors al dia (als noranta en sor­tien a cabas­sos). Em faig creus que això encara passi, però ves si és perquè no podien més i neces­si­ta­ven dei­xar anar les pas­si­ons ence­ses pel film al pàrquing. Men­tre no dei­xin l’hàbit... d’anar al cine.