Sirians

S’han com­plert aquest mes deu anys de la guerra de Síria sense l’espe­rança d’un horitzó pròxim de pau. La revolta per la demo­cra­tit­zació del país, un altre fruit mala­gua­nyat de les pri­ma­ve­res àrabs, es va esta­ve­llar con­tra un règim repres­sor que va ofe­gar els anhels de canvi en un bany de sang. Els siri­ans han patit les bom­bes del règim i el ter­ror de les milícies d’Estat Islàmic i el seu sinis­tre cali­fat, enmig de la indi­ferència o la inter­venció cal­cu­lada de la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal.

Deu anys després, l’ONU ha fet públi­ques unes dades sobre la situ­ació dels infants a Síria. Durant aquest temps, hi han nas­cut sis mili­ons de nens i nenes, que han cres­cut en un clima de violència i devas­tació, espe­ci­al­ment els que han aca­bat en camps de refu­gi­ats, tes­ti­mo­nis sovint de les pit­jors atro­ci­tats. S’han bom­bar­de­jat esco­les, s’han matat nens i n’hi ha encara milers de detin­guts o direc­ta­ment des­a­pa­re­guts. El país, que abans de la guerra tenia la taxa d’edu­cació més ele­vada entre els països àrabs, compta avui cen­te­nars de milers de menors anal­fa­bets. Són dades que fan fere­dat i que fan pen­sar, ara que som tots més sen­si­bles als efec­tes de la pandèmia en la salut física i men­tal dels nos­tres nens i joves. Quin futur els espera, a tots aquests refu­gi­ats que un dia vam dir voler aco­llir?