Els diputats de Cs, a pes

El par­tit que va néixer, ha cres­cut i s’ha mul­ti­pli­cat bran­dant la ban­dera de la imma­cu­lada vir­gi­ni­tat incor­rupta, o sigui Ciu­da­da­nos, ha aca­bat cani­ba­lit­zat impúdica­ment pel par­tit que seu davant el jutge acu­sat d’una gegan­tina trama de cor­rupció, és a dir el PP. Aquest és el resum de la penosa actu­a­li­tat política espa­nyola i aquest arti­cle bé es podria aca­bar aquí. La recent cam­pa­nya del par­tit taronja en les dar­re­res elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya ja tras­pu­ava el pre­sagi funest del fune­ral que s’apro­pava. Actes esqui­fits, sense públic, no pas per raons sanitàries sinó per manca d’entu­si­asme, i com sem­pre amb dis­cur­sos car­re­gats de demagògia. A la seva pàgina web encara tenen orgu­llo­sa­ment pen­jats alguns vídeos d’aquesta afició a enfan­gar la rea­li­tat que sem­pre ha carac­te­rit­zat l’hiperbòlic par­tit pro­pul­sat per Albert Rivera, que ara diuen es frega les mans rere el canyer men­tre veu ago­nit­zar el pro­jecte. Sí, la cam­pa­nya ja pro­fe­tit­zava el viatge cap enlloc de Ciu­da­da­nos, el que no anun­ci­ava era la velo­ci­tat acce­le­rada amb què dipu­tats i sena­dors des­fi­la­rien davant la taqui­lla popu­lar. L’escena mereix música de cinema mut, càmera ràpida i fressa de caixa enre­gis­tra­dora. Un dels que s’han afe­git al mutis és el fins ara coor­di­na­dor de la for­mació a Girona, Jean Cas­tel, que ha estri­pat el car­net i es retira “tem­po­ral­ment” de la política. Veu­rem quant dura aquesta tem­po­ra­li­tat que en altres expar­la­men­ta­ris ha trans­mu­tat de la nit al dia en càrrec nou i millor sou sota la sigla del par­tit que lidera Casado. Pre­ci­sa­ment el míting elec­to­ral que Cas­tel va pro­ta­go­nit­zar a Girona junt amb Arri­ma­das i Car­ri­zosa reflec­tia com cap altre la tris­tor agònica del par­tit que va basar gran part del seu ide­ari en la cerca i cap­tura de llaços gros i en l’odi envers les pan­car­tes rivals. Tots tres hi apa­rei­xien aixo­plu­gats en una minúscula carpa enmig de la plaça buida, davant la indi­ferència gene­ral, sota una pluja fina, metàfora per­fecta de com gota a gota, deserció a deserció, aca­ba­ran en la irre­llevància final.