La diversió del risc

El tràgic inci­dent de dis­sabte al Tibi­dabo ha com­por­tat la mort d'una noia que no hau­ria d'haver mort mai, perquè va anar al parc d'atrac­ci­ons a pas­sar-s'ho bé. Com tots els milers de ciu­ta­dans i ciu­ta­da­nes que hi van al llarg de l'any. I és obvi que caldrà no només esbri­nar les cau­ses del fatal acci­dent, sinó revi­sar tots els pro­to­cols d'actu­ació i ins­pecció sobre les atrac­ci­ons. Però més enllà del fet, el succés em pro­voca una reflexió que en mol­tes oca­si­ons m'ha vin­gut al cap quan he obser­vat deter­mi­na­des for­mes de diversió. Les atrac­ci­ons de màxima emoció, com alguna de les que hi ha al Tibi­dabo o en altres parcs, o diver­sos esports de risc posen en evidència la neces­si­tat que tenim els humans de l'evasió amb la màxima tensió. Llançar-nos en para­cai­gu­des, bai­xar per les parets neva­des més enfi­la­des amb esquís i fer piru­e­tes o pilo­tar a la màxima velo­ci­tat un vehi­cle de dues o de qua­tre rodes són mane­res de tenir les sen­sa­ci­ons de límit. I un suc­ce­dani d'estar per casa per a la soci­a­lit­zació d'aques­tes emo­ci­ons són els parcs d'atrac­ci­ons. Però per què les atrac­ci­ons estel·lars són les més extre­mes? És clar que el dis­seny de les atrac­ci­ons es pensa de manera que la màxima segu­re­tat hi sigui sem­pre pre­sent. Com els espor­tis­tes de risc també extre­men les mesu­res de segu­re­tat. Però és obvi que el perill d'acci­dent és molt més gran fent salt de pont que jugant a escacs. Ens arris­quem, encara que amb segu­re­tat, perquè fugim de la quo­ti­di­a­ni­tat. Al final tot és qüestió d'hor­mo­nes.