Un infern per a les dones

Després de 20 anys els tali­bans han tor­nat a impo­sar el seu domini del ter­ror a l’Afga­nis­tan. Arriba així de nou el mal­son més extrem per a la població afga­nesa, que ja coneix el que sig­ni­fica viure sota les urpes dels fona­men­ta­lis­tes, espe­ci­al­ment les nenes i les dones, per a les quals la vida esdevé un autèntic infern.

Aquest cap de set­mana s’han suc­ceint imat­ges tan dures com la invasió dels aero­ports, on els afga­ne­sos inten­ta­ven pujar als avi­ons en marxa, mos­tra de la des­es­pe­ració abso­luta per fugir de la repressió i l’hor­ror. Alhora, les matei­xes imat­ges posa­ven de mani­fest una altra rea­li­tat: l’absència de les dones. És sig­ni­fi­ca­tiu que aque­lles que més han patit i pati­ran els exces­sos dels tali­bans ni tan sols se les vegi par­ti­ci­pant d’aquests ges­tos de des­es­pe­rança. Vint anys enrere, quan l’Afga­nis­tan estava en mans dels tali­bans i el retrocés ja era abso­lut, la barbàrie es va acar­nis­sar amb les dones. Els relats d’aquells temps són ater­ri­dors. Algu­nes d’elles expli­quen situ­a­ci­ons tan extre­mes com el cas de Zarah, una doc­tora que va ser apa­llis­sada perquè havia estat acu­sada de lle­par un cara­mel en públic, quan real­ment el que feia era men­jar-se els pro­pis cabells de la fam que tenia. Quan estava semi­cons­ci­ent per la bru­tal agressió, va ser vio­lada.

Què dir del cas de tan­tes mares, que rela­ten com les seves filles peti­tes van ser segres­ta­des i no en van saber mai més res, o el cas de la Masuma, que relata que els tali­bans van arren­car les llar­gues i “pro­vo­ca­ti­ves” pes­ta­nyes de la seva filla de qua­tre anys, abans de tirar-li aigua bullint a la cara. Abso­lu­ta­ment inhumà. A les uni­ver­si­tats molts dels pro­fes­sors s’han aco­mi­a­dat de les alum­nes i pro­fes­so­res perquè saben que no podran tor­nar als cen­tres uni­ver­si­ta­ris sota la llei dels tali­bans, tot i que per exem­ple en el cas de la Uni­ver­si­tat de Herat, repre­sen­ten més del 50% de l’alum­nat. Pocs anys enrere, quan les alum­nes eren entre­vis­ta­des, afir­ma­ven que a l’Afga­nis­tan, després d’haver vis­cut la fos­cor dels anys sota el règim talibà, tenien molt clar que un dels seus majors som­nis era rebre edu­cació. Aquest somni ara ja està esmi­co­lat.

Mol­tes pro­fes­si­o­nals hau­ran de dei­xar les seves pro­fes­si­ons, excep­tu­ant una mino­ria de l’àmbit sani­tari, no perquè se les valori millor sinó perquè una de les impo­si­ci­ons és que les dones no poden tenir doc­tors. La radi­ca­lit­zació de la vida afga­nesa com a con­seqüència de l’arri­bada al poder dels tali­bans farà que les dones hagin de tan­car-se a les seves llars, veient la rea­li­tat des de rere el burca i dei­xant de ser les pro­pietàries de les seves vides, que pas­sa­ran a depen­dre com­ple­ta­ment dels seus marits o dels homes amb qui con­vis­quin. Mol­tes nenes i dones seran escla­ves sexu­als i domèsti­ques, fent front als matri­mo­nis forçats en uns con­tex­tos replets de violència. Una violència ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada i reforçada com a mitjà per a la seva domes­ti­cació.

El règim talibà com­porta l’ani­qui­lació de drets fona­men­tals i la impo­sició d’unes nor­mes que són abso­lu­ta­ment cru­els i vio­len­tes. Exem­ple d’això és la pro­hi­bició a les dones de sor­tir de casa si no van acom­pa­nya­des pel seu maha­ram, el que vin­dria ser el seu tutor mas­culí (pare, germà, marit...); no poder estu­diar ni a les esco­les ni a les uni­ver­si­tats; con­tem­plar la lapi­dació pública com a mesura puni­tiva con­tra les dones acu­sa­des de tenir rela­ci­ons sexu­als fora del matri­moni; no poder prac­ti­car esports, ni anar en bici­cleta o moto; no poder treure el cap pel balcó; obli­gació de tapar les fines­tres de les llars perquè les dones no puguin ser vis­tes des dels car­rers; l’obli­gació de por­tar burca sota l’amenaça de ser apa­llis­sa­des i vio­len­ta­des, i un llarg catàleg d’altres impo­si­ci­ons extre­mes que les con­dem­nen de per vida. A mol­tes altres dones els espera una mort segura, com és el cas de la pri­mera l’alcal­dessa, Zarifa Gha­fari.

Les dades d’ACNUR no dei­xen espai al dubte: les dones i les cri­a­tu­res repre­sen­ten ja el 80% de població afga­nesa que s’ha vist obli­gada a fugir del seu país des del mes de maig pas­sat. Mol­tes són les dones que han sor­tit als car­rers de l’Afga­nis­tan a mani­fes­tar-se, des­a­fi­ant el règim talibà. Indig­nem-nos, mani­fes­tem-nos i fem pressió a les xar­xes, però sobre­tot exi­gim la cre­ació de rutes segu­res i polítiques reals d’aco­llida. Ara més que mai, no les podem dei­xar soles!