Juvé o l’esperit inesgotable

Vaig conèixer la Teresa Juvé la pri­ma­vera del 2018, quan vaig anar a casa seva, a Esclanyà (Begur), per fer-li una entre­vista. Ella tenia lla­vors 97 anys i, mal­grat que no hi anava amb cap idea pre­con­ce­buda i ja m’havia infor­mat sobre el seu tarannà, no m’espe­rava tro­bar, la veri­tat sigui dita, una per­sona de la seva edat tan vital, i amb el cap i les idees tan clares. A mesura que par­lava amb ella m’ado­nava que aque­lla no seria una entre­vista qual­se­vol a una per­sona d’edat avançada, és a dir, un seguit de bata­lle­tes amb pin­ze­lla­des de nostàlgia.

Vam par­lar d’on venia, és clar, i de tot el que va viure (exili amb només quinze anys, els mals temps de la II Guerra Mun­dial, el seu pas com a agent d’enllaç per la Resistència Fran­cesa durant l’ocu­pació nazi, la seva història amb Josep Pallach, la represa de la vida a Cata­lu­nya després de la dic­ta­dura...), però la Teresa (peda­goga i escrip­tora) estava molt interes­sada també a expres­sar les seves idees sobre la llen­gua, el sis­tema edu­ca­tiu i la situ­ació política actual, que troba buida de con­tin­guts i de valors. “L’indi­vidu ha dei­xat de ser un indi­vidu; segueix una via, però no sap ni quin pen­sa­ment té”, em deia la Teresa, tota afli­gida, con­vençuda que cal recu­pe­rar les idees de la soci­al­de­mocràcia pura de Pallach.

Des del seu des­patx, envol­tada de cul­tura i records fami­li­ars, a tan sols uns metres del cemen­tiri on hi ha enter­rat el seu esti­mat Josep Pallach (1920-1977), la Teresa pro­du­eix i pro­du­eix lite­ra­tura, sense parar. Novel·les tan acu­ra­des com les de la sèrie del por­tant­veus Jaume Pla­gumà (segle XVI), que han tar­dat molt a veure la llum, fan que alguns experts la com­pa­rin amb escrip­tors de la talla d’Agatha Chris­tie o Umberto Eco; i la tenim aquí.

Ara, apro­fi­tant la cele­bració de l’Any Teresa Juvé, l’Edi­to­rial Mete­ora (que ha apos­tat fort per ella) ha publi­cat dues de les seves últi­mes novel·les, El dego­lla­dor de Vall­vi­drera i La ruta de la mort, amb­dues de la sèrie del por­tant­veus Jaume Pla­gumà.

La cele­bració de l’Any Juvé i la represa en la publi­cació de les seves obres són, en certa manera, una repa­ració del temps per­dut al llarg de totes les dècades en què les seves obres van roman­dre en un calaix. Una figura així no podia con­ti­nuar a l’ombra per més temps; no era just.