Tal com som

Es viu en silenci i no té límits. L’asset­ja­ment esco­lar és d’aquells pro­ble­mes latents que van mutant per adap­tar-se als nous temps. I dic que no té límits perquè va molt més enllà del que suc­ce­eix dins les qua­tre parets del cen­tre. Amb les xar­xes soci­als, el setge a la víctima es pro­du­eix a totes hores, set dies a la set­mana. Com a mare, reco­nec que em fa basarda que no acabi entrant a casa per una banda o per una altra. Perquè la peda­go­gia que fas amb els teus fills no sem­pre con­tra­resta les múlti­ples influències de l’exte­rior. Estan en edat infan­til i ja sento comen­ta­ris com “Aquell està gras” o “A en tal no el dei­xen jugar a fut­bol perquè no en sap” o “Tal altre diu que aquell és burro”. Són nimi­e­tats, ara mateix, però de les peti­tes lla­vors en poden créixer arbres. I, d’altra banda, també em negui­teja que les diferències que ara demos­tren, fruit d’una per­so­na­li­tat pròpia però que no va en la direcció de la majo­ria, no puguin viure-les amb total ple­ni­tud. Cabòries que, segu­ra­ment, van massa a l’avançada, però que també m’ins­ten a insis­tir als petits de casa que no passa res per anar con­tra cor­rent i que el res­pecte a la diver­si­tat és un valor pri­mor­dial. Bàsica­ment, empo­de­rar-los perquè no es dei­xin influ­en­ciar.

A Platja d’Aro, l’Ajun­ta­ment ahir va pre­sen­tar els resul­tats d’un pro­to­col amb què es vol fer front al bullying de manera trans­ver­sal, en tots els àmbits soci­als, més enllà de l’escola. Es va posar en marxa fa cinc anys, tre­ba­llant en xarxa no només per detec­tar els casos, sinó, també, per evi­tar que pas­sin. Atenció i pre­venció. Una ini­ci­a­tiva que cal aplau­dir i que ahir ja es va veure que dona fruits. Sens dubte, el que va pre­sen­tar ahir el govern de Platja d’Aro és una ini­ci­a­tiva ambi­ci­osa, que implica molta gent. I en la qual és indis­pen­sa­ble posar els cinc sen­tits per tallar d’arrel l’asset­ja­ment als infants i als ado­les­cents. I cal desit­jar que pro­jec­tes d’aquest tipus es mul­ti­pli­quin per mil i en sor­gei­xin arreu. N’hi ha, però en calen molts més. Perquè les vícti­mes de bullying puguin sor­tir del silenci, que tro­bin prou suports per poder denun­ciar la situ­ació i que aquesta no es trans­formi en un pro­blema de salut men­tal com passa en mol­tes oca­si­ons. O perquè aquells que se sen­ten dife­rents puguin expres­sar-se tal com són, sense por, i que no aca­bin seguint el cor­rent per evi­tar ser asse­nya­lats o coses pit­jors. Tant de bo.