Nadal, com a exemple

És tot força de la natura. Diu­menge va tor­nar a demos­trar que la ment ho és pràcti­ca­ment tot. Rafa Nadal va fer història en el ten­nis, però la seva figura i el seu com­por­ta­ment trans­cen­dei­xen l’esport de la raqueta. Va remun­tar un par­tit que per­dia dos sets a zero i amb un tren­ca­ment gai­rebé asse­gu­rat a mig ter­cer set que era la sentència de mort en la final. En aquell moment, el big data li donava un escàs 4% de pos­si­bi­li­tats de victòria, però el de Mana­cor va pen­sar que un 4% era molt tenint en compte les cir­cumstàncies. Amb la pandèmia hem vist les males pas­sa­des que ens fa la ment, amb l’allau d’addic­ci­ons que ha aca­bat enfor­tint, el cúmul de tras­torns ali­men­ta­ris que s’han gene­rat o l’aug­ment dels suïcidis per una època negra. La ment ho és tot, o gai­rebé. És cert que sense un físic impo­nent i una tècnica que ha anat depu­rant amb els anys tam­poc Nadal acon­se­gui­ria res. Però ho ha tor­nat a fer. La seva men­ta­li­tat li fa creure en si mateix encara que vagin mal dades. Arri­bava a Austràlia curt de pre­pa­ració i per posar-se a prova. Allà on Djoko­vic pen­sava domi­nar la història del ten­nis, l’esport ha vol­gut posar-hi una emoció de pel·lícula increïble ame­ri­cana i que un dels rivals acabi aixe­cant la copa. Al llarg de la seva car­rera ho ha fet més cops i, per tant, ja no és casu­a­li­tat. Però ara ho ha fet amb 35 anys, con­tra un rival deu anys més jove, clar favo­rit i amb un moment de joc excel·lent. Ja sé que a casa nos­tra molts l’han cri­ti­cat perquè treu amb faci­li­tat l’orgull patri del país veí. Però de la mateixa manera que reco­nei­xem els mèrits de Fede­rer sense pen­sar gaire si el suís entén la diver­si­tat d’un país entre França, Itàlia i Ale­ma­nya, també hem de poder veure el balear com un espor­tista i des­pu­llar-lo de con­no­ta­ci­ons patriòtiques. L’esforç sense des­cans, la constància en els objec­tius i el tre­ball abne­gat són mèrits que alguns joves menys­te­nen amb massa faci­li­tat i el ten­nista els posa ara en voga amb una altra fita espor­tiva. Al davant d’aquest exem­ple hi tro­bem la polèmica absurda per qui repre­sen­tarà els de la Meseta a Euro­visió. Una dis­puta encesa a les xar­xes que arri­barà al Congrés i tot. És l’antítesi de l’exem­pla­ri­tat que sí que es pot ator­gar a Nadal i que con­ver­teix l’Estat en una imatge sovint gro­tesca de si mateix. I per a més inri en aquesta xiri­gota musi­cal hi anirà una cubana arre­lada a Olesa de Mont­ser­rat de la qual ja se’n sen­tirà a dir per par­lar l’idi­oma de Pla o Ber­trana.