Tribuna
Votants d’un partit
No puc evitar preguntar-me davant d’aquest vergonyós espectacle de misèries que està fent el PP aquests dies què deuen pensar els seus votants. Em refereixo als del partit, no pas als que idolatren el líder –o lideressa–, insulten l’adversari i amenacen de cremar la seu. Parlo més aviat d’aquells espanyols de carrer, compromesos amb una ideologia concreta que semblava inamovible, ben asseguda en un bipartidisme etern i que embolcallats amb la bandera i la nació única ara veuen esparverats com en el seu partit no només ha tornat a florir la corrupció, sinó que aquest cop amenaça d’esmicolar fins a les arrels més profundes de la formació.
A aquesta gent les informacions aparegudes els han fet, com a mínim, qüestionar-se el seu vot? S’han parat a pensar què significa que un càrrec polític admeti davant dels micròfons de la premsa que un familiar s’ha beneficiat de contractes públics de l’administració que dirigeix i es quedi tan ample? S’han plantejat que si des del càrrec es blanqueja un delicte tan flagrant s’obre el camí a justificar-ho absolutament tot amb l’excusa de mantenir el poder?
M’agradaria pensar que sí, que encara queda un punt de sentit crític en cada ciutadà que va votar el PP, independentment de la seva ideologia i que aquest sentit crític els farà reclamar explicacions, exigir respostes i rebutjar males praxis en pro d’una política de servei a les persones i en benefici del país. M’agradaria pensar que sí, però son massa anys veient com tothom acota el cap i com en l’escenari polític hi pugen cada cop més personatges gestats com a producte de màrqueting més que no pas com a professionals capacitats. I com aquests personatges acaparen l’actualitat informativa amb discursos buits de contingut però plens de proclames incendiàries. Els seus votants no reaccionen? De debò? Diuen que si t’enganyen una vegada la culpa és d’aquell que t’ha enganyat, però que si ho aconsegueix fer una segona vegada la culpa és clarament teva.
Potser és que han oblidat el significat de votar, de triar la millor proposta, la que és capaç d’aplicar el seu programa. O potser ja estan cansats de cercar noves promeses i es conformen amb la mediocritat que els garantirà pocs canvis, però una ferma estabilitat ancorada en valors que fan ferum d’altres èpoques. Perquè potser també caldria recordar als votants del PP que a aquest partit que s’autodefineix com de centredreta li ha sortit un competidor que trepitja més fort i que fa més soroll. I que aquest competidor no porta la pesada motxilla de la Transició ni es deu a una estructura feta de favors i de pactes. Un competidor que té fam de poder i que ensuma les debilitats per treure’n profit.
La crisi dels populars és la crisi del bipartidisme del segle passat i l’absència d’un model fort basat en les complicitats d’una coalició de partits. Si amb prou feines saben governar amb un soci, com es pot pretendre que es plantegin fer-ho amb més d’un? L’aparició de noves formacions que volen fer-se fortes a còpia de recollir el malestar i el desencís dels votants dels partits considerats tradicionals remouen el panorama, però mantenen els mateixos models. O encara els enfosqueixen més. Uns models egòlatres que fan del xec regal la base del seu programa d’economia o de l’odi al diferent el nucli del seu nacionalisme més pur. La ultradreta no desapareixerà i presentar-la com l’única opció de futur demostra el fracàs de la política. No hi ha termes mitjans.
La crisi del PP, la darrera, perquè n’hi ha hagut d’altres i en totes ha aconseguit recuperar-se, demostra fins a quin punt Espanya ni pot ni vol canviar. Hereva d’un franquisme que encara cueja i d’un imperialisme perdut però mai superat, el país mantindrà intactes les mateixes estructures, malgrat que les sacsegin de tant en tant episodis de lluites caïnites. Si la trama Gürtel, amb sentència judicial inclosa on es condemnava per corrupció per primer cop un partit en democràcia, no va fer caure el PP, no es pot esperar gaire més de les estirades de cabells entre Casado i Ayuso. L’únic que evidencien és la lluita pel poder individual, el peatge a pagar per arribar al cim. En el fons, la formació no se’n ressentirà pas. Esperarà amb calma la fi de les disputes, enaltirà el vencedor i el presentarà a la massa i es desfarà de les despulles del perdedor. Haurà guanyat el partit i haurà perdut la política. Un cop més.
