Ucraïna i el Tercer Món

Un amic cor­res­pon­sal de l’agència Efe en un país de l’Àfrica sub­sa­ha­ri­ana em deia fa uns anys que les notícies que trans­me­tia a Madrid sobre els esde­ve­ni­ments que es produïen a l’Àfrica Cen­tral eren poc valo­ra­des per la seva seu. Aquests esde­ve­ni­ments reco­llien topa­des bèl·liques o acci­dents. L’agència només publi­cava la notícia si els morts supera­ven el cen­te­nar.

Ucraïna ens posa cada dia sobre la taula les bar­ba­ri­tats i les atro­ci­tats come­sos pels ser­vi­dors de Putin. Superen cer­ta­ment els cent morts que esmen­tava abans i són fets que subrat­llen la boge­ria que es pot donar entre homes i dones embo­gits del segle XXI.

M’agra­da­ria des­ta­car que les bar­ba­ri­tats que es come­ten a l’Ucraïna actual es repe­tei­xen periòdica­ment al Ter­cer Món o a una part del Ter­cer Món. Es repe­tei­xen per des­comp­tat a l’Àfrica sub­sa­ha­ri­ana, però m’ima­gino que també a la zona amazònica del Bra­sil i pot­ser al cen­tre d’Àsia. Aquest dar­rer no el conec prou, i per tant hi poso un inter­ro­gant. El que vull subrat­llar és que els euro­peus rebem notícies d’aques­tes sal­vat­ja­des seguint l’estil de les notícies que m’expli­cava aquell cor­res­pon­sal.

El gran pecat de la huma­ni­tat, en un moment en el qual podem lluir d’una ciència avançada i d’una capa­ci­tat no sem­pre reei­xida de benes­tar social, és l’existència d’aquest Ter­cer Món que no està tan allu­nyat de nosal­tres com podria sem­blar. L’avió que va de Palma a Alger triga uns 20 minuts a arri­bar-hi i des d’allí podríem endin­sar-nos cap a l’Àfrica sal­vatge i amb un nivell cul­tu­ral baix.

Per a les zones civi­lit­za­des del món no resul­ta­ria extre­ma­ment difícil donar un cop de puny sobre la taula i dedi­car una tem­po­rada a tro­bar una solució a aquest Ter­cer Món aban­do­nat, que viu encara com nosal­tres en segles pas­sats. És clar que això reque­ri­ria una uni­tat que no es dona ni de bon tros en aquests moments. Rússia i Ucraïna per­ta­nyen a l’Europa de l’Est, si més no una part de l’imperi rus, ja que Sibèria i més enllà dels Urals per­ta­nyen al con­ti­nent asiàtic. La història russa és la història d’Europa. Durant el segle XIX, a la cort del tsar a Mos­cou, la gent adi­ne­rada i de l’aris­tocràcia par­lava francès com a mos­tra de cul­tura. Si França és Europa, Rússia també ho és.

A l’Àfrica tenen un con­cepte molt sim­ple de la mort. Per ells repre­senta un fet natu­ral i no cal posar-lo per sobre d’altres inci­dents. Un ciu­tadà de la Gui­nea Equa­to­rial em deia un dia que la seva dona “se fue”. Vaig enten­dre que havia mar­xat de la casa o alguna cosa sem­blant, però volia sig­ni­fi­car que s’havia mort. El “se fue” era una expressió sim­ple d’un fet també sim­ple com era per a ell dei­xar de viure.

Les bar­ba­ri­tats de Rússia a Ucraïna són valo­ra­des molt nega­ti­va­ment perquè per­ta­nyen al nos­tre món. Els infants ucraïnesos i les dones que he vist a la tele­visió ves­tien molt cor­rec­ta­ment, si els jutjàvem amb el cri­teri dels euro­peus occi­den­tals. Podríem dir que tenim un judici per als nos­tres veïns i un altre per a uns països que des­co­nei­xem i que per­ta­nyen a una altra cul­tura, com si fos­sin habi­tants del pla­neta Mart. No cal inven­tar per­so­nat­ges estra­fo­la­ris per a les pel·lícules que ens par­len d’altres pla­ne­tes. Podríem començar per apren­dre allò que tenen de posi­tiu –que també n’hi ha– i nega­tiu els homes i les dones del nos­tre propi pla­neta que no han sabut o no han pogut seguir el camí del que en diem pobles civi­lit­zats. El rei Leo­pold de Bèlgica no va ser un euro­peu civi­lit­zat ni de bon tros i en podríem tro­bar uns quants més d’aquest estil.