Safe

No sé per què, durant tot aquest temps de pandèmia, no havia pen­sat abans en Safe, una pel·lícula que el meu esti­mat Todd Hay­nes va rea­lit­zar l’any 1995 tenint pre­sent la por al con­tagi pro­vo­cada per la sida i la pro­li­fe­ració de sec­tes que, almenys als EUA, pre­di­ca­ven a favor d’una “vida en la puresa” apar­tada del món. No em va reve­nir bus­cant pel·lícules que, per així dir-ho, anun­ci­a­ven situ­a­ci­ons equi­va­lents a la que vivim amb la covid-19, que per­se­vera, mal­grat que major­ment hem fet com si ens n’oblidéssim.

Ni vull ser apo­calíptica ni viure amb por, però el bitxo hi és i ha encalçat mol­tes per­so­nes que fins ara no s’havien con­ta­giat. N’hi ha que, a par­tir d’una experiència en què només s’han sen­tit una mica refre­dats o can­sats, ho mini­mit­zen, però altres em diuen que no saben si els ha pas­sat un trac­tor o un tanc per sobre. Insis­teixo que no vull tenir por, però resulta que, almenys que jo sàpiga, no l’he pas­sat: de quina manera pot reac­ci­o­nar el meu cos? Pot­ser hau­ria de ser més sin­cera i dir que no m’agra­da­ria tenir por, però que en tinc prou per pen­sar que no m’hau­ria d’haver fet petons amb la gent amb la qual, fa un parell de dies, vam cele­brar els 60 anys d’una amiga esti­mada. Sí, ho sé, no podem renun­ciar al millor de la vida arra­pant-nos a la idea per­versa de la segu­re­tat (safe) perquè, de fet, no hi ha més remei que afron­tar la incer­tesa: “Tenim la vida a l’encant.”

En tot cas, vaig arri­bar a Safe bus­cant pel·lícules sobre dones atra­pa­des en l’espai domèstic que, supo­sa­da­ment, les pro­te­geix. Reco­mano veure-la sense expli­car-ne res. Només una cosa: Juli­anne Moore, esplèndida, inter­preta una dona amb por a con­ta­mi­nar-se de tot; el seu pro­blema, però, pot­ser és un altre que no sap.