Sense líders ni partits

El prin­ci­pal pro­blema que pateix en aquests moments l’inde­pen­den­tisme, com a movi­ment social, a Cata­lu­nya és que no té cap par­tit que el repre­senti ni cap líder que sigui capaç de tra­duir l’anhel d’inde­pendència d’una part molt subs­tan­cial de la soci­e­tat en acció política. Els par­tits que s’hi dedi­ca­ven hi van renun­ciar l’endemà de la fictícia decla­ració d’inde­pendència del 27 d’octu­bre del 2017 al Par­la­ment –si és que alguns ja no ho havien fet el ves­pre del mateix dia 1– i, pel que fa als líders, uns es van ren­dir incon­di­ci­o­nal­ment i es van lliu­rar a les auto­ri­tats espa­nyo­les i altres van mar­xar a l’exili, cir­cumstàncies que no són ni impli­quen ben bé el mateix. En tot cas, sí que ani­ria sent hora d’acla­rir con­cep­tes i que tots ple­gats es dei­xes­sin d’ano­me­nar pel que no són, inde­pen­den­tis­tes, i es reco­ne­gues­sin d’una vegada com allò que real­ment han estat sem­pre: auto­no­mis­tes i prou.

Així fora més fàcil d’enten­dre per què un par­tit que el 26 d’octu­bre d’ara farà cinc anys acu­sava el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat d’ales­ho­res, Car­les Puig­de­mont, de Judes i traïdor, pels dub­tes que tenia sobre la decla­ració d’inde­pendència, es va afa­nyar a fer del prag­ma­tisme vir­tut l’endemà mateix de les elec­ci­ons del 21 de desem­bre impo­sa­des per l’apli­cació de l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució. O per què aquest mateix par­tit va donar suport l’1 de juliol del 2018 a la moció de cen­sura de Pedro Sánchez con­tra Mari­ano Rajoy i després el va tor­nar a inves­tir el 7 de gener del 2020 a canvi d’una taula de diàleg per resol­dre el con­flicte polític entre Cata­lu­nya i Espa­nya que resulta que, en rea­li­tat, només ser­veix per tan­car encara més la porta al referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. És la demos­tració de com de recla­mar la inde­pendència s’ha pas­sat pri­mer a dema­nar la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i després a pido­lar l’amnis­tia per als encau­sats per la causa sobi­ra­nista, i a aquest pas ben aviat, res­ca­tant el lema de l’Assem­blea de Cata­lu­nya, es cla­marà per un nou Esta­tut d’Auto­no­mia.

El mateix val per al seu soci, que ha recor­re­gut el mateix camí de clau­di­ca­ci­ons, però amb més estridències i ges­ti­cu­la­ci­ons. El mateix aliat que després de la moció de cen­sura del 2018 va donar suport a la nego­ci­ació amb el govern espa­nyol i després de la inves­ti­dura del 2020 se’n va dis­tan­ciar. El mateix com­pany de viatge que va fer ban­dera de la con­fron­tació amb l’Estat i que al pri­mer avís dels tri­bu­nals a la pre­si­denta del Par­la­ment, Laura Borràs, li va fal­tar temps per dei­xar sense escó el dipu­tat Pau Juvillà. És la cons­ta­tació del fer veure tan típic del món con­ver­gent, que deixa en evidència qui ho posa en pràctica quan l’afec­tat és ell, com ha pas­sat amb l’espec­ta­cle vode­vi­lesc que ha envol­tat la mateixa Laura Borràs arran de l’ober­tura de judici oral per la seva gestió quan diri­gia la Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes, amb la pro­ta­go­nista afer­rant-se al càrrec men­tre rivals, i no tan rivals, s’esforçaven per treure-se-la del damunt. Amb tot ple­gat no és estrany que uns i altres hagin per­dut tota mena de cre­di­bi­li­tat i trans­me­tin la imatge d’engan­xats a la pol­trona. I el ter­cer en discòrdia tam­poc no hi és ni se l’espera.

Davant d’aquest pano­rama, que el color de la samar­reta de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana per a la Diada naci­o­nal d’enguany sigui el negre tal­ment sem­bla una al·lego­ria de com de com­pli­cat ho té ara com ara el movi­ment inde­pen­den­tista per repren­dre la velo­ci­tat de cre­uer que va aga­far a par­tir del 2012. Els par­tits actu­als s’han con­ver­tit en un llast i que encara ara esti­guin coman­dats pels matei­xos que van mal­ba­ra­tar el pri­mer d’octu­bre és la millor prova que el propòsit d’esmena és nul. És cert que Car­les Puig­de­mont ha fet un pas al cos­tat, tot i que els seus suc­ces­sors al cap­da­vant del par­tit no és pre­ci­sa­ment que siguin saba nova. Però en el cas del par­tit del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat actual, Pere Ara­gonès, els que reme­nen les cire­res són els matei­xos de sem­pre.

La massa crítica de l’inde­pen­den­tisme, tan­ma­teix, hi con­ti­nua sent. Des­mo­bi­lit­zada pels par­tits i can­sada d’aquests par­tits. A l’expec­ta­tiva que un nou par­tit, o par­tits, i un nou líder, o líders, que ara no se sap on són ni si hi són, aga­fin les reg­nes i posin de debò rumb a la inde­pendència. De moment, però, sem­bla que tocarà espe­rar.