‘Pelosada’ particular

Cala Pelosa és un racó de mar de després de Mont­joi i Calit­jar, i força abans d’arri­bar a Jòncols. I una pelo­sada estàndard, per un grup vari­a­ble d’homes que va de la mitja a la dot­zena d’exem­plars, con­sis­teix a tro­bar-se a la dita rada per fes­te­jar-hi un arròs o un suquet, i sobre­tot la con­versa i l’amis­tat com­par­ti­des. Uns pri­vi­le­gis beneïts per la mul­ti­tud de déus que el poeta Fages de Cli­ment va empa­dro­nar en aquells tocoms: Júpiter a Mont­joi, Calipso a Culip, Orfeu al Cap, Astarté a l’Estar­tit, Venus a Port­ven­dres... De més de 2.000 anys ençà, aitals divi­ni­tats encara rega­len aquesta classe de bene­fi­cis als que man­te­nen un tracte honest amb la terra que els acull, els ali­ments que cui­nen i les per­so­nes amb què fan com­pa­nyia. Aquesta vegada el suquet d’en Car­les també va ser memo­ra­ble: el peix ade­quat, les millors pata­tes... i sobre­tot el sofre­git just: ni massa, que con­ver­ti­ria aquesta delícia en un esto­fat de digestió tre­ba­llosa; ni sense, acon­se­lla­ble per als suquets blancs de sopar –o de malalt.

El que va aco­lo­rir aquesta pelo­sada va ser la decisió del Poder de resol­dre una bomba de la Guerra que repo­sava aigua endins. Els indígenes del golf sabien de fa temps que hi era i que s’hau­ria pogut resol­dre alguna mati­nada de finals de gener per entre­ban­car mínima­ment els con­tri­bu­ents que paguen els sous al Poder i als seus apèndixs. Però el Poder va deci­dir inver­tir-hi tot un dia de bon temps i platja mal­grat els per­ju­di­cis que cau­sa­ria a res­tau­rants i càmpings, i les molèsties i coac­ci­ons a turis­tes i locals. El des­ple­ga­ment de Guàrdia Civil, Tedax, Mos­sos i muni­ci­pals sem­blava d’un Ber­langa menor. Es veu que en casos així el Poder deci­deix enviar-hi els cuer­pos y fuer­zas... amb el seu Tedax; els Mos­sos –qui vol que­dar-se en perifèric?– també hi són envi­ats; i els muni­ci­pals, ja no ve d’un. La foto? Però els Mos­sos també en tenen, de Tedax; lla­vors, hi són per ocu­par-se del trànsit o què? No, que són cos­tes! Per tra­ves­sar els fil­tres armats de pas­sat Roses va cal­dre enginy: per obte­nir el passi, calia excla­mar amb con­dig­ni­tat: Vaig a Jòncols!; tots els que no sabien la con­tra­se­nya que­da­ven retin­guts a les ordres d’un bon­homiós ser­gent Aren­si­via. Sem­bla que cap a mitja tarda va cul­mi­nar el dis­po­si­tiu, però a la Pelosa no va sen­tir-se el pet: no devia pas­sar de man­xiula o tal vegada de vei­xina.