El prestigi de l’escriptura

Està l’escrip­tura de moda? La pro­cli­vi­tat a escriure és tan antiga com la civi­lit­zació, però pot­ser des del roman­ti­cisme i el des­co­bri­ment del jo –com a enti­tat autònoma i amb volun­tat lliure i sin­gu­lar–, que les ganes de fer sen­tir la pròpia veu enmig del des­ga­vell del món s’han fet més explícites. No és cap nove­tat cons­ta­tar que les xar­xes soci­als, de moda des de les últi­mes dècades, faci­li­ten sobre­tot fer-nos mirar, bus­car l’apro­vació mera­ve­llada dels altres enmig d’una cul­tura de mas­ses enor­me­ment ator­di­dora. Gràcies a les xar­xes soci­als hom pot aspi­rar a aquells “quinze minuts de fama” dels quals ens par­lava Andy War­hol, que va vati­ci­nar que aquesta, a sobre, seria “mun­dial”. L’acu­mu­lació de “m’agrada” i de visu­a­lit­za­ci­ons a un vídeo de Tik­Tok pot aca­bar sent això; però és ben cert que el pres­tigi del lli­bre no ha decai­gut des de Guten­berg. Tot­hom aspira a arri­bar al lli­bre, per molt que s’hagi fet famós lluny de la lite­ra­tura. El lli­bre con­ti­nua sent una forma de con­sa­gració, d’emblema amb què coro­nar un jo que només s’acaba sen­tint segur quan s’embo­lica de lle­tra impresa. Tot passa o s’oblida, sí; per bé que sem­bla que el lli­bre té una soli­desa pot­ser no inde­le­ble, però sí més dura­dora.

La pro­li­fe­ració d’esco­les d’escrip­tura podria anar per aquí si se cenyís a donar embran­zida a les dèries nar­ci­sis­tes del seu alum­nat, i no al noble i vell ofici de la lite­ra­tura. Escriure pot ser també un exer­cici ego­tista, d’exhi­bició d’un jo que no pot dei­xar-se de sen­tir inse­gur enmig del mer­der del món d’avui, on tot –el clima, el cap a la feina, el virus, l’estat...– ens amenaça. Però també hi ha qui creu encara en l’ofici d’escriure com a explo­ració que va més enllà de les dèries des­ma­ne­ga­des, i que prova de donar sen­tit als seus neguits d’una forma que parli per a tots els lec­tors.

Jo tre­ba­llo en una escola d’escrip­tura, en con­cret la de l’Ate­neu Bar­ce­lonès. Ara mateix, és la més gran d’Europa pel nom­bre d’alum­nes, cosa que pot­ser evi­den­cia fins a quin punt les uni­ver­si­tats esta­ven desa­te­nent una for­mació –en la redacció de nar­ra­tiva publi­ca­ble– que d’altres ins­ti­tu­ci­ons han vin­gut, sor­to­sa­ment, a aten­dre. Abans se les ano­me­nava “tallers”, però ha estat la seri­o­si­tat, el rigor i l’aposta per un mètode pedagògic i de tre­ball el que ens ha eman­ci­pat d’aquesta eti­queta empo­bri­dora. Hem fet el que fan les uni­ver­si­tats nord-ame­ri­ca­nes i angle­ses, per exem­ple, a les quals ningú els dis­cu­teix la legi­ti­mi­tat per for­mar futurs autors sòlids. Ara ja podem dir que ja hi ha un premi Nobel de lite­ra­tura, Kazuo Ishi­guro, sor­git d’un pro­grama d’escrip­tura; va ser l’ela­bo­ració de la seva pri­mera novel·la la que li va ator­gar el títol de mas­ter of arts.

Un altre gran autor, que es dedi­cava a for­mar escrip­tors a aquest nivell, va ser David Fos­ter Wallace, que va dei­xar escri­tes unes refle­xi­ons molt interes­sants sobre aquesta feina en un assaig imper­di­ble: Futurs nar­ra­tius i autors notòria­ment joves; paper per desgràcia encara no traduït al català. Fos­ter Wallace cons­ta­tava el que també ja podem afir­mar de les nos­tres lle­tres cata­la­nes: “Mai ha exis­tit una gene­ració literària amb una for­mació tan exhaus­tiva...” Això per si sol no garan­teix l’excel·lència de res, però al meu parer és just cor­ro­bo­rar també la bona salut, ara mateix, de la nos­tra nar­ra­tiva literària. Cada any hi ha mitja dot­zena d’obres de nar­ra­tiva en català davant de les quals hauríem de treure’ns el bar­ret, a més de lle­gir-les. Alguna d’elles, sí, sor­gida de la ploma d’algú que ha freqüentat una escola d’escrip­tura.

Tro­bar –per dir-ho com Fos­ter Wallace– “una comu­ni­tat de per­so­nes seri­o­ses i afins amb qui inter­can­viar idees” és un pri­mer pas, però tot es podria dis­sol­dre en xer­ra­meca si no fos per una meto­do­lo­gia. Tre­ba­llar, sí, però tre­ba­llar d’una deter­mi­nada forma, la que vam haver de con­sen­suar col·lec­ti­va­ment un bon ple­gat d’escrip­tors que ens dedi­quem a això. Donar con­tin­gut i estruc­tura a un cor­pus de teo­ria de la nar­ra­tiva adreçada a la pràctica també és con­tri­buir a l’edi­fici lite­rari del país –més enllà de la moda frívola de tro­bar el propi nom a la coberta d’un lli­bre i pro­var a la lote­ria dels més venuts.