Ni estat, ni llengua...

Cent mesu­res pel català són mol­tes mesu­res i està molt i molt bé publi­car-les. Està molt bé que el govern les impulsi i està molt bé que no sigui cosa del Depar­ta­ment de Cul­tura o de la direcció gene­ral de Política Lingüística. Està molt bé la visió ampla i recor­dar l’aranès i la llen­gua de sig­nes. També està molt bé que vin­gui de tots els depar­ta­ments i que a tots els afecti i com­pro­meti. I també està molt i molt bé que dimarts, que volien apro­var-ho, fes­sin el Con­sell de Govern des de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans. Fons i forma, que diria aquell. Soc dels que pen­sen que sense estat no hi ha llen­gua i que sense un estat propi que el defensi i l’imposi al ter­ri­tori, el català no resis­tirà tres segles com ha resis­tit. Soc dels que pen­sen que amb un estat com l’espa­nyol mani­fes­ta­ment i vis­ce­ral­ment con­tra la llen­gua cata­lana és un mira­cle que sobre­vis­qui. Des d’ahir estic molt més tran­quil. Són els 33 folis El català, llen­gua de país, que conté les 100 mesu­res. Lle­gir-lo m’ha entrat com milers de litres d’infu­si­ons de til·la i vale­ri­ana. Hi ha tanta pro­fun­di­tat! Hi ha tanta idea nova! Hi ha tant pres­su­post al cos­tat de les ini­ci­a­ti­ves! No vull fer-li ni una mica de spoi­ler. Res. Ho des­co­brei­xin vostès matei­xos! Entrin a Gen­cat i lle­gei­xin! No tri­ga­ran a fer-s’ho a sobre de riure com ja se l’hi deuen haver fet els de l’ofi­cina de l’espa­nyol d’Ayuso, encara que ja no tin­guin Toni Cantó, que quan ho lle­geixi també s’ho farà a sobre. De riure.