La sort de ser de Badalona

Hi va haver un temps que aquest país vivia d’esquena a la seva rea­li­tat. La mun­ta­nya emi­grava al pla i les ciu­tats del mar es posa­ven de cul al seu blau. Per sort, algu­nes coses han can­viat, ja fa temps. No pas el des­po­bla­ment del món rural, però sí la manera de viure arran del Medi­ter­rani, on les pobla­ci­ons s’hi han aca­bat entre­gant devo­ta­ment, també Bada­lona. Sí, la ciu­tat que sem­blava que era com un gra al cul de Bar­ce­lona, un gra­pat de cases a l’entorn d’una auto­pista, ja fa temps que es va fer orgu­llosa i va aga­far el mar com a mirall de com pot arri­bar a ser de bo el fet de viure-hi. Ser-ne és una sort, ara cal espe­rar que la fi de pro­jec­tes com el port i altres no la con­ver­tei­xin en un espai d’espe­cu­lació on no s’hi pugui viure.