Recordant el nostre geni modest

Fa més d’un any que és mort i tot just avui fa un mes que es va pre­sen­tar al pati de L’Arc, als peus de la cate­dral de Girona, el lli­bre que li va dedi­car en Pius Puja­des: Hèlios (Jordi Soler). Con­tra la dic­ta­dura amb humor. Vull dir que no hi ha una efemèride exacta per escriure sobre en Jordi Soler, el nos­tre geni modest. De fet se n’ha escrit molt, sobre ell i el lli­bre que en Pius Puja­des li ha dedi­cat i que feia anys que pro­me­tia. L’ha edi­tat la Fun­dació Atrium Artis i són 428 pàgines en què s’inclo­uen alguns dels milers i milers de dibui­xos que l’Hèlios va fer a L’Arc durant les llar­gues nits de la més llarga dic­ta­dura fran­quista. Dibui­xos obs­cens, crítics, en què ni els bis­bes, ni el clero, ni els mili­tars, ni, no cal dir-ho, en Franco, hi sur­ten ben parats. Ara no els ho dei­xa­rien fer com lla­vors, però tam­poc els valo­ra­rien en secret perquè són allò que es diu política­ment incor­rec­tes.

Era un lli­bre neces­sari. Pels dibui­xos que recu­pera (en Car­les Ribera en té alguns cen­te­nars més de guar­dats) i perquè explica sense embuts una vida com­pli­cada i dis­sor­tada. En Jordi va ser bate­jar per en Lluís Frei­xas com “l’ànima renai­xen­tista del peri­o­disme” en una entre­vista a la Revista de Girona. Cer­ta­ment va fer de tot i tot ho feia bé. Però ho va poder fer perquè va tro­bar el seu hàbitat a les parets d’El Punt. Va començar a publi­car-hi el 1981 quan va tor­nar de Madrid i la seva tira Sísif es va estre­nar el 13 de març de 1982, i fins a la seva mort. El diari va ser un port on l’Hèlios, col­pe­jat per la vida i les cir­cumstàncies, sem­pre hi va tro­bar refugi. Pri­mer com a col·labo­ra­dor, després com a mem­bre de la plan­ti­lla i fins a la seva jubi­lació. Però va con­ti­nuar venint cada dia al diari després de jubi­lar-se. Dibui­xant, escri­vint o fent fotos. I els seus enre­ves­sats. En Pius el va fit­xar, en Lluís Falgàs i en Jordi Bosch recor­den com van haver de convèncer en Joan Bosch per aga­far-lo en plan­ti­lla, però el que sem­pre el va valo­rar i el va cui­dar va ser en Joan Vall, encara que li no agra­darà que ho digui. Se’n va cui­dar fins al final, els anys que calia fer-ho. Amb en Toni Muñoz d’inter­me­di­ari.

Aques­tes coses cal dei­xar-les per escrit perquè cor­rem el risc de no recor­dar-les en un futur. Cal recor­dar aque­lla Girona de l’Enric Marquès, en Lluís Bona­ven­tura, en Car­les Vivó, en Josep Tarrés, en Fran­cesc Fer­rer i tants d’altres. En Pius Puja­des, que deu a en Jordi Soler el nom propi amb què és cone­gut i la e del seu cognom, diu que pre­para històries de tota aquesta gent. No només les diver­ti­des, que n’hi ha mol­tes, sinó també les que expli­quen com era aque­lla època de dela­ci­ons, presó i tor­tura, de mili­tars i un clero que tot ho podien, en una ciu­tat en què un jove pel fet de ser-ho o perquè por­tava barba ja era mal vist. Espe­rem el lli­bre, Pius! I gràcies pel que has escrit sobre en Jordi, encara que hi surti tot, les coses bones i les dolen­tes. M’agrada recor­dar en Jordi, un geni que podia ser pesat quan una cosa li feia gràcia o un arti­cle d’un diari de Madrid el feia indig­nar. El que maleïa els mals con­duc­tors i era un pèssim con­duc­tor. El que s’ador­mia a més d’un bar de nit i que­dava tan­cat al lavabo. Un per­so­natge d’una Girona que des­a­pa­reix, la Girona que va esti­mar el nos­tre geni modest.