Demano perdó

Sí, demano perdó per pre­fe­rir, en gene­ral, l’esport mas­culí al femení. I per con­si­de­rar que no tots els afa­lacs a les dones són asset­ja­ment ver­bal. I per opi­nar que no tots els petons a les gal­tes d’un cap a les seves emple­a­des són un abús de poder. I per reconèixer que l’avor­ta­ment em genera un cert dilema moral en algun supòsit. I per creure que seduir una dona no és una forma de mas­clisme enco­bert quan ella vol ser seduïda. I per pen­sar que alguns (pre)ado­les­cents (la majo­ria noies) que s’abi­llen impúdica­ment no són amos de la seva lli­ber­tat, sinó vícti­mes de la seva irres­pon­sa­bi­li­tat (o de la paterna). I per defen­sar que la pari­tat lingüística –i pot­ser alguna més– és impor­tant però no pri­o­ritària. I per dema­nar a algu­nes dones que s’apli­quin el llen­guatge no sexista vers els homes i dei­xin de trac­tar-nos com si fóssim tots babaus, capsi­granys, pri­mi­tius, insen­si­bles o, direc­ta­ment, idi­o­tes. I per donar suport a la igual­tat de gènere en “tots” els àmbits, també en aquells (escas­sos) en què la dona pugui tenir algun pri­vi­legi o “dis­cri­mi­nació posi­tiva”. Sí, en defi­ni­tiva demano perdó pel meu (micro)mas­clisme –real o poten­cial– i per tenir con­fiança en la sin­gu­la­ri­tat equi­ta­tiva, però no pas en la clo­nació cro­mosòmica. Perquè, tal com afirmà Henri F. Bec­que, “el defecte de la igual­tat és que la volem només amb els pri­vi­le­gi­ats.”