Dir o no dir la veritat

És una creença comuna que les apa­ren­ces enga­nyen. Amb tot, ens en refiem per a fer-nos pas en la rea­li­tat de cada dia i ocu­par-nos dels nos­tres afers quo­ti­di­ans, sense topar amb massa peno­sos entre­bancs, bo i pres­su­po­sant que ningú amaga la seva ver­ta­dera iden­ti­tat i es deixa conèixer pel que real­ment és. Des d’aquesta pers­pec­tiva, com més va més ens costa dir la veri­tat sense sen­tir-nos intel·lec­tu­al­ment dis­ca­pa­ci­tats i moral­ment curts. Tan­ma­teix la rea­li­tat pura i dura no se n’ha anat pas enlloc, encara que, sense ni ado­nar-nos-en, tro­bem a fal­tar la seva ober­tura i mal·lea­bi­li­tat de dei­xar-se can­viar per a bé. Però l’únic que ha can­viat, tot sem­bla indi­car que cap a pit­jor, és la nos­tra dub­tosa habi­li­tat d’enga­nyar-nos fabri­cant la rea­li­tat que més ens convé a cada moment, com a gran pre­text per no dir la veri­tat.