Ignasi Riera
M’ha commogut la noticia del traspàs de l’amic Ignasi Riera. Aquella sensació de pèrdua, que ara, amb el pas dels anys, va fent-se més freqüent. Hi ha persones, però, que deixen una profunda petjada, d’admiració i afecte. Fórem amics amb un nexe d’unió, Paco Candel, de qui enguany es commemora el centenari del naixement. L’estimació per en Paco va ser un punt de trobada durant molts anys; fins i tot en Nani va estar en les primeres reunions del patronat de la Fundació Paco Candel. Només el fet d’haver-se de desplaçar des de Madrid ho va impedir. Segons va escriure un cop, vam fer el viatge iniciàtic a l’inrevés, és a dir, de Barcelona a la perifèria. Ell a Cornellà i jo a l’Hospitalet. Sempre generós amb mi, va escriure’m força presentacions al llarg dels anys i també pròlegs; el 2014, potser el darrer. Baixllobregatí de cor i vivències, vam trobar-nos sovint per Sant Boi. El buit que em queda és gran. No t’oblidarem.
Adeu, amic.