Agosarada ignorància
Hi ha una senyora per allà per les Espanyes profundes, que parla amb un to i posat xulesc, de menyspreu cap a qui no combrega amb les seves idees, que diu que li agraden les canyes (de cervesa), els vinitos, les tapes, la festa, el flamenc, els toros i altres manifestacions diguem-ne que “culturals”. Té assumit que el seu territori és el centre del món i que els altres li han de retre honors i pagar les festes. Pèssima gestora com quan durant la pandèmia, com a mínim, va consentir l’evaporació de fortunes i gestora terrorífica perquè sota el seu comandament van morir, en condicions inhumanes, més de set mil persones amb la justificació que, al cap i a la fi, tard o d’hora, també s’haurien mort. Durant la Conferència de Presidents autonòmics va fer el numeret abandonant una reunió perquè alguns perifèrics de l’Estat van gosar parlar en les seves respectives i perifèriques llengües en la seva presència, orgullosa del seu ignorant monolingüisme, del qual, a més, fa gala. Diu la dita que no hi ha res més agosarat que la ignorància. Aquesta senyora, per estrambòtic que pugui semblar, pot ser que tingui possibilitats d’accedir a presidir el govern d’Espanya. Ves que no aconsegueixi que sota el seu mandat implosioni l’Estat espanyol i s’avancin les prediccions del farmacèutic Deulofeu (Déu ho faci!).