Festa menor

Real, però imagineu-vos uns músics professionals que en arribar a un lloc esperen que, quasi sempre tard, els portin cadires per col·locar sobre una vorera o al mig d’un carrer tallat a fi que puguin actuar. Porten instruments de vent que permeten el màxim volum amb la seva bufera. Poc després de començar, a un parell de carrers avall o en l’esplanada de més amunt, en un magnífic empostissat envoltat d’una meravellosa carpa, uns tècnics inicien proves de so per a uns músics amb un micròfon enganxat a la boca i un altre a l’altura de l’entrecuix dins o fora de la guitarra perquè soni fort. La prova és potenciar al màxim els decibels mentre no distorsionin el so. Un sardanista emprenyat, a crits, s’apropa a algun organitzador o a la passiva guàrdia urbana que tranquil·lament ho contempla. Si es para, màxim un parell de ciutadans, amb veu baixa (que no els sentim) li diuen: “Té tota la raó.” No és cert que la sardana s’estigui morint, la sardana l’estan matant. I els sardanistes, callant.