Opinió

Tribuna oberta

MANEL LARROSA

Els partits com a problema

“Esdevinguts una aristocràcia, operen com un gran sindicat de conjunt i frenen una democratització de més qualitat

Vui­tanta-cinc dipu­tats a la província de Bar­ce­lona per al Par­la­ment de Cata­lu­nya són una greu ano­ma­lia. Repre­sen­ten, en bloc, 5,6 mili­ons d’habi­tants, uns tres quarts del país, en una sola cir­cums­cripció. Pot ser democràtic, però no repre­sen­ta­tiu, ni menys pro­per.

Aquest fet aporta un enorme poder als comitès cen­trals dels par­tits, radi­cats tots a Bar­ce­lona, que con­fe­gei­xen una llista de 85 can­di­dats que cauen tri­ats en funció d’una acu­mu­lació de vots enorme. Te’n toca algun de residència pro­pera, però no és direc­ta­ment el teu repre­sen­tant. Perquè es deu només a l’òrgan que l’ha posat a la llista i no a l’elec­tor. Pot sem­blar un fet par­ci­al­ment defectuós, però és essen­cial, un greu defecte d’ori­gen.

Les cir­cums­crip­ci­ons uni­per­so­nals del món anglo­saxó ens sem­blen una uto­pia a la nos­tra lati­tud i aquí són cri­ti­ca­des pel fet de no repre­sen­tar pro­por­ci­o­nal­ment l’elec­to­rat en el seu con­junt. Tan­ma­teix, la qüestió és reso­lu­ble perquè hi ha països que com­bi­nen cir­cums­crip­ci­ons pro­pe­res i una quota de ree­qui­li­bri en el con­junt, amb dipu­tats que sur­ten de les matei­xes llis­tes. L’excusa de la manca de pro­por­ci­o­na­li­tat és sovint pla­ne­jada en con­tra la situ­ació actual, quan s’acusa que les qua­tre províncies cata­la­nes no asso­lei­xen exac­ta­ment el mateix nom­bre de dipu­tats per cada 100.000 elec­tors. L’ideal dels par­tits seria una sola cir­cums­cripció i molta dis­ci­plina de par­tit. I, cert, hi ha una petita diferència en la repre­sen­ta­ti­vi­tat a les qua­tre cir­cums­crip­ci­ons, però aquesta és major al Congrés dels Dipu­tats per al con­junt de les Espa­nyes i la llei és la mateixa. Alguns dels que cri­ti­quen que les qua­tre províncies no siguin del tot pro­por­ci­o­nals no es quei­xen, en canvi, que al Par­la­ment Basc les tres províncies apor­tin cadas­cuna 25 dipu­tats, quan la menor és el 30% de la major (Àlaba res­pecte a Bis­caia). El pro­blema no és només de pro­por­ci­o­na­li­tat. És, sobre­tot, de cir­cums­crip­ci­ons; que no ens con­fon­guin! A dimensió espa­nyola, el cas és molt difícil de resol­dre, tan­cat amb pany i for­re­llat, però no a escala cata­lana.

La solució del pro­blema, al marge del grau de pro­por­ci­o­na­li­tat, seria par­tir d’un mapa de dis­tric­tes elec­to­rals de dimensió menor. Uns dis­tric­tes elec­to­rals que hau­rien de ser de caire regi­o­nal, una mica major en dimensió que la major part de les comar­ques i, en un extrem, Bar­ce­lona, ella sola, seria també cir­cums­cripció. Aquesta repre­sen­ta­ti­vi­tat gene­ra­ria una legi­ti­mi­tat ter­ri­to­rial que resol­dria molts pro­ble­mes.

Per exem­ple, l’Auto­ri­tat del Trans­port Metro­po­lità, un òrgan despòtic en què només hi és pre­sent l’àrea de Bar­ce­lona, sense la presència de 12 comar­ques on mana, hau­ria de ser repre­sen­tada per elec­tes regi­o­nals. També les dipu­ta­ci­ons per­drien legi­ti­mi­tat davant l’opció de ser uns òrgans direc­ta­ment ele­gits, com ho són al País Basc, a les comu­ni­tats uni-pro­vin­ci­als i als con­sells insu­lars, com també, sense anar més lluny, a l’Aran mateix. Però ara resulta molt còmode per part dels par­tits quei­xar-se i, al mateix temps, seguir amb una cen­tra­lit­zació que atorga tot el poder al comitè cen­tral i usa con­sells comar­cals, dipu­ta­ci­ons, Àrea Metro­po­li­tana... com a bal­ne­a­ris política­ment irres­pon­sa­bles. I, entre els irres­pon­sa­bles, hi comp­tem el ter­cer i el quart pres­su­post de Cata­lu­nya (AMB i Dipu­tació de Bar­ce­lona).

Aquesta dinàmica de sepa­ració dels par­tits envers la soci­e­tat s’incre­menta perquè la dis­ci­plina interna deci­deix el nome­na­ment dels càrrecs públics i de con­fiança a la Gene­ra­li­tat, dipu­ta­ci­ons, muni­ci­pis, etc. amb només per­so­nes de dins l’apa­rell, siguin o no polítics o tècnics con­tras­tats. Són pro­fes­si­o­nals polítics, comis­sa­ris polítics, als quals la sim­ple militància atorga capa­ci­tat. La dis­mi­nució de la qua­li­tat ha arri­bat al punt que només ser del par­tit ja és prou garan­tia d’ofici i, així, es fa visi­ble que la qua­li­tat dels càrrecs públics baixa gra­du­al­ment i sis­temàtica de nivell a temps que passa: demà encara pit­jor.

Els par­tits polítics, esde­vin­guts una aris­tocràcia, ope­ren com un gran sin­di­cat de con­junt i fre­nen una demo­cra­tit­zació de més qua­li­tat. Un fet que es fa com­plex de rei­vin­di­car des d’una soci­e­tat esde­vin­guda ser­vent de senyors feu­dals –“Pre­sen­teu-vos a les elec­ci­ons!”, ens diran les grans maques d’un mer­cat cap­tiu...! Afir­mació per­versa dita des del mono­poli de l’oferta dels grans ide­als.

La repre­sen­tació allu­nyada esdevé un diri­gisme, men­tre que l’horitzó que ens ofe­reix resulta banal per manca de fona­ment en la gent. La manca de qua­li­tat democràtica sig­ni­fica pre­ca­ri­e­tat social, com a resul­tat de la deses­truc­tu­ració política. Lla­vors, no és estrany que els par­tits, com a agents medi­a­dors, resul­tin sim­ples i pas­sin a ser pro­blema i que la solució els qüesti­oni direc­ta­ment en el seu fer.

Una ali­men­tació, una escola, una sani­tat... de baixa qua­li­tat no són admis­si­bles. Una democràcia, tam­poc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia