Enllà d’un cançoner

El lli­bre Sexe i Cul­tura a Mallorca: el Cançoner que ha publi­cat Edi­to­rial Moll, serà lle­git amb fruïció pels qui sen­tin la passió eròtica, però encara plaurà més, em penso, els afec­tats per la passió lingüística.

És un tre­ball de Gabriel Janer Manila, escrip­tor mallorquí, gua­nya­dor de molts pre­mis de nar­ra­tiva –el Pla, el Víctor Català, per exem­ple– i actu­al­ment interes­sat per diver­sos temes d’assaig. “La gent d’aquest poble, com la de tots els pobles –diu Janer Manila–, ha arri­bat a esbos­sar un codi sexual, inte­grat en unes for­mes de com­por­ta­ment que cal situar en un procés històric. L’accés al sexe es dóna a par­tir dels camins que ha esbos­sat la mateixa cul­tura, i el llen­guatge que hom uti­litza per a qua­li­fi­car direc­ta­ment o indi­recta tot allò que per­tany al sexe no és altra cosa que el resul­tat d’un llarg procés de nomi­nació; d’altra banda, les repres­si­ons i pro­hi­bi­ci­ons han pos­si­bi­li­tat una sèrie de meca­nis­mes que han con­vi­dat l’home a par­lar del sexe, a inven­tar-se metàfores i eufe­mis­mes, a recrear les parau­les i a cer­car noves inter­pre­ta­ci­ons als mots”.

Gabriel Janer s’ha aca­rat amb el cançoner i li ha pre­gun­tat: com ha estat el sexe a la rura­lia de Mallorca? La res­posta és l’extra­or­dinària col·lecció de tex­tos aple­gats en aquest volum, uns tex­tos que els folk­lo­ris­tes no havien docu­men­tat, perquè ja se sap que la majo­ria de folk­lo­ris­tes han estat gent d’Església o d’un puri­ta­nisme que no els per­me­tia d’exer­cir ple­na­ment l’ofici. El silenci ofi­cial pesava damunt una de les mani­fes­ta­ci­ons més este­ses i més riques de l’acció i la reacció popu­lar en relació amb el sexe. A través del cançoner, el poble vol alli­be­rar-se de les frus­tra­ci­ons que li han impo­sat, i denun­cia la sis­temàtica iden­ti­fi­cació que el poder fa del sexe amb la repro­ducció de l’espècie. Com recorda l’escrip­tor, “No ho faig per gust ni per vici, sinó per posar un fi al vos­tro sant ser­vici” ha estat la jacu­latòria amb la qual cen­te­nars de pare­lles d’aquest poble, acon­se­llats per con­fes­sors i peni­ten­ci­ers, han ence­tat l’acte matri­mo­nial.

Deia, en començar, que aquest cançoner que ha reco­llit en Janer Manila és una delícia per als estu­di­o­sos o sim­ple­ment ena­mo­rats del llen­guatge. Quina gràcia cre­a­tiva, quina vita­li­tat, quin color agafa el mallorquí a les mans del poble! Quina diver­si­tat d’imat­ges i de tro­ba­lles! Les con­cre­tes referències locals arro­do­nei­xen el caràcter de la cançó: “Davall aqueixa figuera / de l’amo en Toni Cre­mat / més pics hi he bar­ri­nat / que no duran grans de blat / es Dijous Bo a sa Cor­tera”.

Con­fesso que sóc un entu­si­asta de la parla mallor­quina, que té un sabor pro­fund de matèria prima i una sin­gu­lar musi­ca­li­tat. En comp­tes de sen­tir-m’hi foras­ter, a Mallorca m’he sen­tit a casa, i gai­rebé goso dir: més a casa que en molts indrets de Bar­ce­lona, i això gràcies al suc i al bruc de l’idi­oma. No l’he escol­tat mai com un “exo­tisme”, com una “pecu­li­a­ri­tat”, –com deien aquells– sinó que m’ha apas­si­o­nat des­co­brir-hi una des­co­ne­guda i antiga dimensió de mi mateix.

Per això penso que la difusió de lli­bres mallor­quins a Cata­lu­nya –i, gene­ra­lit­zant, la “trans­fusió de tex­tos” entre els Països Cata­lans– és una tasca molt impor­tant.