Dinosaure i via d’extinció

Dels tres grans dino­sau­res que a la tor­nada d’estiu han tret el cap i la mala bava a pri­mera línia de la política, trobo que el que més hi ha adap­tat la seva feso­mia és Aznar. Sense bigoti i enfo­cat en pri­mer i pri­meríssim pla, es con­fon força amb el tira­no­saure rex de la saga Juras­sic Park. Diria que amb boca tan­cada millora, fins i tot, la sen­sació de por i basarda que genera la cri­a­tura de Spi­el­berg. Avui dia no es porta, i a més a més és molt mal vist, ficar-se amb les carac­terísti­ques físiques (siguin enve­ja­bles o siguin poc apre­ci­a­des) dels per­so­nat­ges públics. Quan mana­ven els dino­sau­res que ara han rea­pa­re­gut era just al con­trari. Tota carac­terística física accen­tu­ada era sus­cep­ti­ble de burla, acu­dit de mal gust i ridi­cu­lit­zació peta­nera. Trobo que als dino­sau­res de la política se’ls ha de trac­tar amb les con­ven­ci­ons del llen­guatge del seu temps veient, sobre­tot, que es com­por­ten com a tals. Va haver-hi una època en què de per­so­nat­ges com Aznar, Felipe i Guerra se’n deia “ger­ros xine­sos” i ells matei­xos es trac­ta­ven com a tals. Fan apor­ta­ci­ons tan bri­llants com ara que els inde­pen­den­tis­tes cata­lans són “una mino­ria en vies d’extinció”, que al mínim a què et trans­porta és a l’afir­mació de l’àvia Neus que cap gepe­rut es veu el gep. La rea­li­tat és que a aquests dino­sau­res de la política només els temps biològics els sepa­ren de l’extinció, i els cor­seca saber que els arri­barà i que els sobre­viu­ran les mino­ries que han pro­vat d’extin­gir. Feu-vos fotre!