Franco va morir matant

Fa 48 anys, tal dia com avui, entre dos quarts de nou i les deu del matí, la dic­ta­dura fran­quista matava cinc homes per afu­se­lla­ment. Van ser els dar­rers exe­cu­tats per aque­lla cruel dic­ta­dura que vivia, en teo­ria, els seus dar­rers moments després de l’aixe­ca­ment mili­tar del 36 i de la seva victòria, l’1 d’abril del 39, quan es va decla­rar aca­bada la guerra i començava una dic­ta­dura ferotge i sag­nant que en aquell moment tron­to­llava per l’estat físic del gene­ral Franco, que mori­ria 54 dies més tard. Cinc homes joves van ser con­dem­nats a mort després d’uns judi­cis sumaríssims, sense cap garan­tia pro­ces­sal, amb la volun­tat de fer sang en el moment ter­mi­nal d’una dic­ta­dura que els fran­quis­tes volien con­ti­nuar amb allò de “después de Franco, las ins­ti­tu­ci­o­nes”, però que s’explica més gràfica­ment amb la famosa frase “atado y bien atado”. Franco i la seva cort de minis­tres i fami­li­ars, van donar l’ente­rado i volun­ta­ris de la poli­cia i la Guàrdia Civil van ser els encar­re­gats de matar aquells nois joves, tot i els intents del Col·legi d’Advo­cats de Bar­ce­lona, dels seus defen­sors, del papa de Roma, dels car­de­nals Jubany i Vicente Enri­que y Tarancón, del bisbe Ini­es­tra, d’Olof Palme a Suècia i diuen que fins i tot del germà de Franco, Nicolás, que li va dema­nar pie­tat en el final de la seva vida.

José Hum­berto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz (del Front Revo­lu­ci­o­nari Anti­fei­xista i Patri­ota), i Ángel Ota­e­gui i Jon Pare­des Manot, Txi­qui, mem­bres d’ETA, van ser els exe­cu­tats a Hoyo de Man­za­na­res, Bur­gos i el cemen­tiri de Cer­da­nyola del Vallès. Un any i mig abans, el 2 de març del 1974, havien estat assas­si­nats pel gar­rot vil Sal­va­dor Puig Antich, a la presó Model de Bar­ce­lona, i Heinz Chez, a Tar­ra­gona. El fran­quisme matava i Franco moria matant. Puig Antich i la seva torna, Chez, van morir com a res­posta a l’atemp­tat de Car­rero Blanco. Els ajus­ti­ci­ats el 27 de setem­bre del 1975 eren la mos­tra que la dic­ta­dura era forta i volia sub­sis­tir després de Franco. El suc­ces­sor a títol de rei, Joan Car­les, acon­se­llat per Tor­cu­ato Fernández Miranda, i amb Adolfo Suárez d’exe­cu­tor, van fer un Lam­pe­dusa i ho van can­viar tot perquè en rea­li­tat no canviés gaire res.

“Hubo cle­men­cia”, van tenir les pen­ques de titu­lar aquell dia dia­ris del Movi­mi­ento. Ho deien perquè aquell Con­sell de Minis­tres que va sig­nar con­dem­nes de mort va com­mu­tar la pena a sis con­dem­nats. Amb Puig Antich hi va haver pro­tes­tes, almenys a l’ins­ti­tut Vicens Vives, on van entrar els gri­sos. També fa 48 anys. Repri­mi­des, és clar. Els mem­bres de l’opo­sició esta­ven ben con­tro­lats lla­vors, i alguns, a la presó de Girona, com Xavier Coro­mi­nes. Van ser 54 dies. Si no hagues­sin anat tan ràpid a matar-los com van fer, aquells nois pot­ser serien vius. La dic­ta­dura havia de fer un dar­rer gest sag­nant. Els altres con­dem­nats van sor­tir poc després al car­rer per l’amnis­tia. Què hau­rien fet Puig Antich o Txi­qui? No ho sabrem mai. Els van pren­dre la vida. Txi­qui i el poema del Che que va dei­xar escrit als seus ger­mans van pas­sar a la història i van ser lla­vor de lli­ber­tat. Però cal no obli­dar, i menys avui, aquests dar­rers crims ofi­ci­als del fran­quisme.