Mirades
Quico Viader, actor i gastrònom
He anat tres o quatre cops al Cipresaia des que el restaurant va recuperar el seu nom fa un any i mig al local entre el carrer General Fournàs i el carrer Bonaventura Carreras i Peralta. Al Cipresaia, al marge del nom, hi ha una reivindicació del paper que va tenir en aquella Girona del 1978 un local com aquell amb voluntat gastronòmica. I del paper que hi va tenir el seu propietari, Quico Viader i Martí. De fet, els nous propietaris, que ofereixen una cuina de mercat i de temporada d’alt nivell, al marge del nom, fan una reivindicació clara de Quico Viader, que va aconseguir que el seu restaurant fos de referència gastronòmica i que en les guies d’aquell moment compartís protagonisme amb establiments com El Dorado Petit, el Big Rock, Els Tinars i el mateix Bulli.
Vaig tenir el plaer de ser client d’aquell Cipresaia, però no puc dir que conegués bé Quico Viader. Aviat, el 30 de gener, farà quatre anys de la seva mort. L’havia vist amb el seu “posat contemplatiu amb una cigarreta als dits i una copa a la mà”, com el recorda Joaquim Nadal i Farreras, que sí que en va ser amic. Però havia sentit parlar de la seva carrera al cinema gent que sí que l’havia tractat, com el ninotaire Jordi Soler.
Quico Viader havia nascut al Mas Viader de Bescanó. Va fer el batxillerat i el Preu al vell institut del carrer de la Força de Girona, on la seva arribada va ser “com una tramuntanada d’aire fresc i glamurós”, en record de Quim Nadal en un article que va escriure quan Viader va morir. De fet, a Confitura de vidre, el darrer llibre de Nadal, recorda com s’asseia al seu costat i que ja amb disset anys llegia molt i era fanàtic de Federico García Lorca. Va fer aviat el salt a Madrid i a Barcelona, com a actor. Va ser actor i també guionista, i estudiosos del cinema d’aquell moment el consideraven “una promesa del circuit alternatiu que es va esfumar”. Ho va fer, però en el seu currículum tenia un Shakespeare fet al Teatro Nacional Español de Madrid i pel·lícules mítiques com ara Después del diluvio, en què era protagonista amb Paco Rabal i Mijanou Bardot, germana de la mítica BB; La piel quemada, de Josep Maria Forn, i també de La respuesta, una de les pel·lícules més censurades del cinema espanyol, basada en l’obra M’enterro en els fonaments, de Manuel de Pedrolo, i que va portar el seu director, Josep Maria Forn, a no poder dirigir durant deu anys.
A Girona se’l recorda per Amor adolescente, de Jordi Lladó, amb argument de l’escriptor Josep Maria Gironella i guió del director i de Pius Pujades, rodada el 1965 i estrenada el 1969, que va protagonitzar amb Queli Llaveria i Jessy Portas. Una pel·lícula que trencava tabús en una ciutat clerical.
El 1978 Quico Viader va obrir el seu restaurant, amb cuina provençal i tocs italians, amb una cuina sofisticada. Ho va revolucionar tot. El va tenir obert fins al 2006. En aquest local, Miquel Martí i Pol, en la seva dedicatòria en el llibre de signatures, hi va deixar l’ànima del que seria el seu celebrat poema dedicat a Girona. Quico Viader, actor i gastrònom, va ser per a Girona una mena de mite que, segons Nadal, “va fer trontollar els fonaments d’una ciutat conservadora i levítica”.
