Opinió

Peix a preu de clova

Fa anys que sabia que em tocaria menjar peix ‘de piscina’. El que ignorava és que també el pagaria a preu d’or

Uns sis mili­ons i mig de qui­los de peix sur­ten de les llot­ges giro­ni­nes cada any. L’any 2002, entre Bla­nes i Roses supera­ven àmpli­a­ment aquesta xifra i el total de cap­tu­res al lito­ral gironí era gai­rebé del doble. La suma d’una demanda a l’alça (no sem­pre local) i la fra­gi­li­tat dels cala­dors giro­nins només podia tenir com a efecte un incre­ment de preus des­a­fo­rat, que els cos­tos crei­xents per sor­tir a fei­ne­jar han poten­ciat. Amb tot, els preus s’han mul­ti­pli­cat en els dos últims anys. Ens hem acos­tu­mat a cul­par de tot Putin per la invasió d’Ucraïna, però el preu del gasoil ja no està des­bo­cat i el del peix no recula. Fa anys un arma­dor de Palamós amic meu m’expli­cava el des­as­tre que havia repre­sen­tat temps enrere la cursa desen­fre­nada per tenir la barca més potent, per anar a bus­car el peix més lluny, per arri­bar el pri­mer i endur-se les millors cap­tu­res... al preu de sobre­ex­plo­tar el mar, de pagar els 1.000 cavalls de potència amb més con­sum d’un gasoil cada dia més car i de tor­nar a port massa dies sense cobrir des­pe­ses. Després van venir per que­dar-se les vedes –alguna no prou ben pen­sada, com la que ha permès que les tonyi­nes, grans depre­da­dors de peix més petit, facin festa grossa– i així estem, que vas a la pei­xa­te­ria i per un llo­barro de cria pagues el preu d’un de cap­tura qua­tre anys enrere. Si men­jar carn no és a l’abast de tot­hom, el peix de pro­xi­mi­tat s’ha con­ver­tit en un luxe asiàtic. El preu s’ha dis­pa­rat de tal manera que són més les espècies que cotit­zen de 30 euros el quilo en amunt que les que bai­xen d’aquesta tarifa. Tant se val que sigui de Roses, de l’Escala, de Palamós o de Bla­nes. Abans, a la pei­xa­te­ria hi havia dos nivells de preu, el del peix i el de la clova (marisc o crus­taci). Avui la fron­tera de preus s’ha difu­mi­nat. Fa anys que sabia que, fora del que anecdòtica­ment pugui pes­car jo, em toca­ria men­jar peix de pis­cina. El que igno­rava és que el paga­ria a preu d’or. I això no és tot: el pei­xa­ter no para d’insis­tir que ell no ven car, que com­pra caríssim i encara ha d’ajus­tar mar­ges. No deu fal­tar a la veri­tat –torno a Palamós per tan­car aquest cer­cle diabòlic– quan la meva mare m’explica que, fora del mer­cat muni­ci­pal, allà les pei­xa­te­ries pràcti­ca­ment han des­a­pa­re­gut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia