Pintar com Ignasi Esteve

Quan encara teníem a Girona un munt de gale­ries i sales d’art (inclo­sos bars i cafe­te­ries) on anar a veure expo­si­ci­ons, Ignasi Esteve ja hi era. Pro­ve­nia d’aque­lla efer­vescència pot­ser ja irre­pe­ti­ble de la segona mei­tat dels anys vui­tanta, en què el gust ances­tral per la pin­tura-pin­tura i fins i tot per la reno­vació de pràcti­ques arte­sa­nes com la ceràmica i el tapís con­vi­vien amb natu­ra­li­tat amb l’art con­cep­tual, la ins­tal·lació i la per­for­mance. Quim Coro­mi­nas o Maria Roca, posem per cas, i la Nau 18 i Espais. Ignasi Esteve era dels més joves, no gaire més gran que la cro­nista aca­bada de lli­cen­ciar que anava de gale­ria en gale­ria reco­llint pros­pec­tes i que va que­dar sub­ju­gada, com tants altres, pels blaus dels seus qua­dres. Hi havia també un blau Coro­mi­nes, i un blau Pep Camps, i un blau Roser Oli­ve­ras, blaus ensal­vat­gits que feien olor de taller frenètic i amb els quals pro­lon­ga­ven l’eloqüència de la pin­tura men­tre la moder­ni­tat n’abo­mi­nava, com si pin­tar fos un ana­cro­nisme equi­pa­ra­ble a l’ús del quinqué i, més i tot, una mani­fes­tació de plaer i de bellesa que la gra­ve­tat dels nous temps exi­gien sacri­fi­car. S’havia de tenir una gran con­vicció per superar una crisi com aque­lla i per­se­ve­rar en el gest, amb tot el cos, perquè la pin­tura al cap­da­vall és la pri­mera de les abs­trac­ci­ons, i no ve també untada d’un pen­sa­ment fondo sobre el món? El blau d’Ignasi Esteve, per­fi­lat sovint per una brasa incan­des­cent, ha aca­bat ins­ti­tuint una mena d’onto­lo­gia fins a ser­vir de pre­sen­tació del cicle d’expo­si­ci­ons que, impul­sat per la Fun­dació Fita, simultània­ment li dedi­quen la Fun­dació Valvi, la Casa de Cul­tura i el Museu d’Art. Des del pri­mer blau és una invi­tació a pen­sar el color com un aglu­ti­nant, un acord sos­tin­gut al llarg del temps damunt el llarg fris de la vida, que és un marc de con­tra­ris, de desig i sole­dat, de cel i fum, de qui­e­tud i tur­ment, com el blau mateix, sovint com­pa­rat amb el d’Yves Klein i que més aviat fa pen­sar en els fres­cos de Pom­peia: una fondària tra­ves­sada pel foc, alhora bellesa i ver­ti­gen, perquè conté encara l’hos­pi­ta­li­tat d’aque­lles cases cre­ma­des, amb els seus jar­dins, els seus esgra­fi­ats, el pa dau­rat damunt la taula i els cos­sos des­vet­llant-se, des­pre­o­cu­pats, sen­su­als, just abans de l’hora del volcà.