Clar i català

Ens ata­quen sem­pre. Ho feien, i de quina manera, quan ens tenien el coll aju­pit per la força bruta; ara que hem aixe­cat una mica el cap, ens con­ti­nuen ata­cant, amb una força que vol pre­sen­tar-se més “neta”. Parlo, és clar, de la resistència que en deter­mi­nats medis s’ha ini­ciat con­tra la plena i justa nor­ma­lit­zació del català. Amb argu­ments que volen pas­sar per lògics, però que no ho són.

És abso­lu­ta­ment natu­ral que s’exi­geixi saber català per a fun­ci­ons públi­ques –a l’admi­nis­tració, a l’escola, a les empre­ses de ser­veis, etc.– a Cata­lu­nya. Qui s’escan­da­litzi pel fet que es demana el conei­xe­ment de l’idi­oma del país per a acce­dir a certs càrrecs o llocs de tre­ball, faria millor d’escan­da­lit­zar-se davant l’evidència que això s’hagi de dema­nar. ¿Com es pot par­lar seri­o­sa­ment de fer un ser­vei menys­te­nint l’idi­oma dels ser­vits? Qui és ser­vi­dor de qui? Durant tant de temps la situ­ació ha estat tan cap­gi­rada que una con­si­de­ració tan ele­men­tal sem­bla absurda.

D’altra banda, que un dia o altre cal­dria saber català per a fer deter­mi­na­des fun­ci­ons a Cata­lu­nya és una cosa que es veia venir, i davant d’aquesta pers­pec­tiva hi havia dues acti­tuds pos­si­bles: el refús o l’accep­tació.

Hi ha hagut molt de temps per a pen­sar-s’hi. Qui no ha vol­gut, no vol i no voldrà apren­dre el català, en exer­cir aquest dret per­so­nal fa una tria amb totes les seves con­seqüències. Qui no el sap per pura dei­xa­desa o des­in­terès, pot­ser és hora que faci exa­men de consciència. Perquè, a des­grat de tot, d’oca­si­ons per a apren­dre de par­lar i d’escriure el català tot­hom n’ha tin­gut. El català és una llen­gua viva, que sonava al car­rer, i no calia per a apren­dre-la anar a un mis­teriós cen­tre o labo­ra­tori d’espe­ci­a­li­tats. Es podia apren­dre parant l’ore­lla, a con­dició, és clar, que no fos una ore­lla obs­truïda per la pre­venció o la irri­tació, sinó oberta per la com­prensió i la soli­da­ri­tat. Hi havia, a més, cur­sos per a cata­la­no­par­lants i cas­te­lla­no­par­lants, gramàtiques a bon preu, lli­bres de tota mena, cançons en català, tea­tre en català…

És curiós, però hi ha qui con­si­dera la inso­li­da­ri­tat amb la història, la llen­gua i la cul­tura de Cata­lu­nya com una mena de pri­vi­legi. És un espe­rit de “casta”. El que resulta into­le­ra­ble és que ara reac­ci­o­nin con­tra el legítim ús del català com si fos un “abús”, quan el veri­ta­ble abús, el del procés de cas­te­lla­nit­zació que ha vol­gut con­ver­tir en folklòrica “la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya”, encara el patim. I el patim fins a tal punt que molts cata­la­no­par­lants i tot no aca­ben d’enten­dre que el català hagi de ser l’idi­oma ofi­cial del seu país. Hi ha hagut un ren­tat de cer­vell lamen­ta­ble­ment eficaç.

Hem d’arri­bar a una con­clusió ben rotunda i ben sen­zi­lla: avui dia, qui no sap cor­rec­ta­ment el català és perquè no ha vol­gut, i qui no ha començat a apren­dre d’escriure’l –almenys des d’ara– és perquè no vol. Quan conei­xes alguns fun­ci­o­na­ris de con­so­lats o d’ins­ti­tuts estran­gers, resi­dents a Bar­ce­lona, que el par­len molt bé, la ignorància dels fun­ci­o­na­ris espa­nyols que fa anys que són aquí és inex­cu­sa­ble. Tota la resta és enga­nyar-nos.