Una merda a l’entrada de la botiga

El tir de càmera és molt bo, amb l’ope­ra­dor situat a la part de mun­ta­nya de la plaça de Tetuan i l’objec­tiu enfo­cant en sen­tit mar. Aquesta dis­po­sició genera un esce­nari urbà quasi idíl·lic, de ciu­tat civi­lit­zada, amb els arbres de fons cre­ant una fron­dosa corba verda rere la qual s’estén la part baixa de l’ele­gant pas­seig de Sant Joan amb l’arc de Tri­omf reta­llat al fons.

El dia és pri­ma­ve­ral, llu­minós, d’aquesta llum blanca i medi­terrània que tant estima Bar­ce­lona, i fa que l’enllo­sat de la plaça des­ta­qui encara més, com si estigués aca­bat de posar. L’escena té molt de movi­ment, és ale­gre, amb ciu­ta­dans tra­ves­sant pacífica­ment d’un cos­tat a un altre i el bro­git de la ciu­tat de fons, com un pes­si­go­lleig ale­gre.

El guió de la Bar­ce­lona feliç i bucòlica es com­pleta amb l’entrada final en el qua­dre d’una pare­lla d’agents de la Guàrdia Urbana en una evi­dent acció de patru­llatge, presència que dona pro­ta­go­nisme a la qüestió de la segu­re­tat. Objec­tiu acom­plert. Quasi una obra mes­tra de la publi­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­nal.

Aquesta és la Bar­ce­lona mera­ve­llo­sa­ment plàcida i, sobre­tot, endreçada que s’entesta a pro­jec­tar l’Ajun­ta­ment pre­si­dit per Jaume Coll­boni. L’escena des­crita, d’escas­sos sis segons, és la cul­mi­nació d’un anunci de tele­visió que pretén expli­car els bene­fi­cis de l’acció política de l’equip de govern soci­a­lista con­cen­tra­des en el que s’ha bate­jat com pla Endreça. La pri­mera part de l’espot són ope­ra­ris tre­ba­llant en la sem­pre com­pli­cada tasca de la neteja de parets i mobi­li­ari urbà, eli­mi­nant pin­ta­des i arren­cant papers i pape­rets de tot tipus. Ras­quen, pro­jec­ten aigua a pressió, fins a dei­xar la ciu­tat com la idíl·lica escena de la plaça Tetuan.

Fins aquí la pro­pa­ganda a la tele­visió. Ara la rea­li­tat a peu de car­rer, com l’epi­sodi que es relata a con­ti­nu­ació ocor­re­gut fa pocs dies davant el número 6 del car­rer de l’Om, on hi ha un petit esta­bli­ment dedi­cat als retocs de roba. La pro­pietària és una dona gran, feliç perquè ja toca la jubi­lació amb els dits de les dues mans, però cons­ci­ent que encara li que­den uns mesos de feina, i men­tre no arribi el dia d’abai­xar la per­si­ana de forma defi­ni­tiva, pro­cura tenir el negoci net, endreçat, que sigui agra­da­ble a la cli­en­tela. Per aquest motiu la cos­tu­rera crida l’atenció a una tre­ba­lla­dora del ser­vei de neteja que acaba de pas­sar per davant l’esta­bli­ment escom­brant el car­rer amb la mànega d’aigua i li demana si li pot reti­rar una defe­cació que algun gos, i el seu pro­pi­e­tari, han dei­xat aban­do­nada a tocar de la porta d’entrada del negoci. Molt ama­ble, la tre­ba­lla­dora muni­ci­pal retro­ce­deix uns metres i amb un cop de mànega té solu­ci­o­nat el tema. Caram, si la neteja arriba fins a l’extrem de satis­fer peti­ci­ons a la carta és que l’anunci del pla Endreça ha que­dat curt!

Però... Quan se li pre­gunta a aquesta dona, veïna de tota la vida del barri del Raval, si està con­tenta amb la nova política de neteja que fins i tot fa que se li retiri la merda de forma per­so­na­lit­zada, con­testa amb un rotund, i també sor­pre­nent, no. Sosté que Bar­ce­lona és bruta, inse­gura, i que si no marxa del barri és perquè no s’ho pot per­me­tre. Un any d’endreça i la per­cepció d’aquesta dona coin­ci­deix amb la de la majo­ria de bar­ce­lo­nins que diuen que la neteja és encara una de les tres prin­ci­pals pre­o­cu­pa­ci­ons. Això sí, l’anunci del pla Endreça és molt bo.