El bisturí

Ens falta una revista d’humor en català. Ja fa temps que ho diem. Una revista d’humor que tingui èxit i arribi arreu del país. I que duri.

Se n’han fet alguns intents, però per les causes que sigui no han anat gaire enllà. La majoria han plegat al cap d’un quant temps d’esforços abnegats i de limitadíssims recursos, i en algun cas s’ha aconseguit de fer la viu-viu en un àmbit local o restringit. La revista d’humor general, de tiratge suficient, estable, encara és per fer.

Pensava altra vegada en aquest tema en trobar-me, a Girona, un exemplar de ‘La Xinxeta’, corresponent a “abril i maig, «armonización» a raig”, número 4 d’una sèrie de “fascicles col·leccionables del núm. 1 fins que s’acabin”, que potser és una confessió indirecta de la inseguretat en el futur. A ‘La Xinxeta’ es parla de “la geisa i els funcionarios”, “Sant Jordi i la Cocollona” –que és un híbrid de cocodril i papallona–, “El mes de Maria de la classe obrera”, i es fan comentaris com aquest: “Ara resulta que als qui hem estat exemple de seny, d’equanimitat, de moderació, etc… ens volen harmonitzar. Potser enviaran un harmònium a la Generalitat, deien fonts generalment ben informades. Potser seria millor que ens regalessin una harmònica a cada un i per l’onze de setembre, diada “nacional” (?) de Catalunya, anéssim pel carrer tocant allò de «jo te l’encendré».”

A l’editorial llegim, entre d’altres coses: “Mira quina aranya… –Fot-li castanya! Envescats dins una gran teranyina, hem de tornar a la invocació tradicional… Sort en tenim, dels sants del Cel! Sense ells, a hores d’ara tots faríem malves a l’esbalaïdora necròpolis de les llengües mortes. Però tenim sant Ferriol, que ens sosté amb la bóta de la paciència, i el beat Ramon Llull, que en moment de pànic col·lectiu ens toma a mare amb l’Art d’atrobar la pròpia identitat. Tenim sant Aleix, que quan anem a fer el darrer badall sota l’escala de l’avió d’anar a Madrid fa sonar les campanes del nostre cor… I sant Pacià, que quan ens distraiem massa, contemplant embadocats els grossos aparadors de la propaganda colonial, ens diu: prou de jugar a nyaus!… Senyor sant Jordi: feu que d’una vegada deixem de discutir entre nosaltres i comencem de trenar la corda per escalar, pas a passet i sense reculades, l’afeblida matèria grisa de nostre propi jo… Que en aquests moments no ens escarxofem a la poltrona del veure-a-venir, ni ens arrepapem al no-hi-ha-res a fer, ni tampoc repapiegem esclaus d’un caduc si-no-fos. Recordem l’exemple de la Mata de Jonc, del gran empordanès Ramon Muntaner, i decidim-nos a engruixir-la amb la nostra aportació personal. Xinxetaires: per nosaltres no quedarà!”

Llegint tot això tan ben pensat i tan ben dit, penso, una vegada més, que, l’humor, només el pot fer gent molt seriosa i que, en les circumstàncies presents, ens és gairebé impossible de fer l’humor-barrila. L’humor se’ns converteix a les mans en una eina sanitària: un bisturí social.