Ja està fet

Vaig rebre un paquetet que venia de Colòmbia, tramès per un català. Pel format i pel pes vaig imaginar que possiblement es tractava d’un parell de cassettes. No senyor, hi havia una bosseta transparent, que deixava endevinar una mena de boletes de color de castanya. Encuriosit, vaig començar a llegir la carta que mig embolicava el paquet:

«He llegit el seu interessant article “Formigues”, a l’Avui del 22 d’abril del 1981. No cal anar tan lluny (a la Xina) per a trobar formigues comestibles. Aquí a Colòmbia, especialment a la part d’aquest país coneguda per Departamento de Santander del Sur, capital Bucaramanga, serveixen formigues torrades a les recepcions i còctels, en lloc de cacauets torrats, olives farcides, ametlles, etc. Les formigues menjables no són unes formigues qualsevol, sinó unes que tenen la part del darrere tres o quatre vegades més voluminosa que la part del davant; és per això que en diuen “hormigas colonas” –eufemisme per “hormigas culonas”– i la part comestible és, doncs, la posterior. M’és un plaer enviar-li una petita mostra de formigues “culonas” colombianes i li prego que les mengi sense recança… (P.S.: les meves arrels familiars són a Falset i Arbeca, on menjàvem bolets, cargols i anques de granota; la gent d’aquí, que menja formigues torrades, s’estranya molt en saber que algú menja “esas porquerías”).»

Ahir van venir a casa uns amics de confiança a sopar, i els vaig oferir les formigues. Avisant-los, és clar, perquè no volia ser responsable de xocs psíquics en descobrir “després” la realitat. Tres homes ens vam decidir a tastar-les. Les opinions van coincidir: no eren pas desagradables de gust, de fet no en tenien gaire. Segurament la impressió milloraria si en mengéssim una colla, com passa amb les avellanes, per exemple. Però un cop cobert l’expedient, autosatisfets d’haver aprofitat l’ocasió històrica, ningú no va mostrar interès a prosseguir –més aviat es va generalitzar un glop de ginebra, en una reacció instintiva de recerca de “desinfectant”.

És un estricte problema d’hàbit, de cultura. Escric aquestes ratlles amb una ampolla de mezcal a la vista, aiguardent d’Oaxaca, Mèxic. Dins l’ampolla hi ha un cuc. El mezcal s’obté de l’agave o atzavara, i aquests cucs neixen i viuen a l’interior d’aquestes plantes. És costum de posar a cada ampolla un cuc d’aquesta mena, que és anomenat popularment, com explica l’etiqueta, “Juanito el Gusanito”. I afegeix: «Es patrimonio del estado el calificativo “Mezcal de Oaxaca con Gusano”, ningún otro estado de la República Mexicana tiene este privilegio del gusanito». Aquests cucs també són menjats sols, fregits, i constitueixen un dels plats més cars dels restaurants mexicans.

Com aquí passa amb el marisc, que la gent furga i menja amb tanta fruïció…

Agraeixo al senyor Canals, de Bogotà, que m’hagi permès la petita “heroïcitat” de menjar-me, en ple Eixample, una formiga transatlàntica.