Invertir en armament: no hi ha alternativa?

Hi ha idees que poden estendre’s i convertir-se en dominants d’acord amb la capacitat d’una minoria de controlar l’agenda global. Hi ajuden l’estatus i el poder que té –o que se li atribueix– qui les proposa, així com la capacitat de persuasió. És així com el grup d’interès ultradretà emparat per la presidència de Trump està estenent a Europa la idea que cal incrementar la despesa en defensa, primer, al 2% del PIB, i ara ja es parla del 3% i el 5%. Segons l’Institut de Kiel per a l’Economia Mundial (Alemanya), Europa podria incrementar el seu PIB un 1,5% per sobre del previst si augmenta la seva despesa en defensa del 2% al 3,5% del PIB. I per ratificar aquesta idea de la conveniència d’incrementar la despesa en la indústria de la guerra, sorgiran arguments de tot tipus que l’avalaran i exposaran les bondats econòmiques i la necessitat imperiosa de fer-ho.

Tocant, però, de peus a terra, conscients de la dificultat de canviar l’ordre econòmic global, gosem plantejar alternatives. Certament, Rússia és una amenaça, com s’ha demostrat a Ucraïna, però la suma de l’arsenal militar europeu actual és molt superior a l’armament rus. Cal, doncs, incrementar la despesa en defensa o només coordinar millor els exèrcits? Amb l’increment al 2% del PIB no seria més que suficient i, a més, seria finançat per cada país?

S’argumenta que, com es va fer amb els fons de recuperació postpandèmia de la covid, Europa podria emetre deute per fer possible aquest increment de despesa –es parla d’“inversió”– en armament. Realment, ¿cal deute de la Unió Europea per a aquesta finalitat o ens deixem portar per les idees d’uns poderosos interessats que influeixen en la informació a escala global?

Apuntem algunes alternatives. ¿No s’incrementaria també el PIB i revertiria en el benestar de les persones si el mateix nivell de deute comunitari s’apliqués a la rehabilitació de les llars, a la construcció de nous habitatges en condicions de fàcil accessibilitat social, i si s’afavorís normativament i fiscalment una millor distribució territorial de la indústria, l’economia i les persones? ¿Part d’aquest deute no es podria aplicar a fonts netes d’energia i al reciclatge de matèries primeres? Si s’ajudés els països d’on s’extreuen els minerals perquè aquesta feina es fes amb dignitat, això incrementaria els preus, frenaria la producció i faria sostenible el reciclatge. La natura també agrairia la reforestació de zones que frenarien el canvi climàtic i afavoririen la contractació laboral i l’ús de matèries primeres com ara la fusta. Ben segur que hi ha moltes propostes d’economia sostenible en bé de les persones que suposarien inversions i també incrementarien el PIB europeu.

Gosem promoure aquest lideratge “diferent” de la Unió Europea que faci possible un món millor, més humà, en absolut ingenu, tot evitant el seguidisme d’uns pocs que estan interessats ara en un clima de confrontació, amb el risc que se’ls escapi de les mans.