Fins a l’últim ucraïnès

El control de la “veritat” s’esdevé fonamental. Ja Orwell subratllava que la manipulació del pensament no és només patrimoni dels règims autoritaris; també dels democràtics. La internalització de valors, la subtil impregnació de les consciències pròpia de la cultura de masses, mitjançant pluja fina, de l’ortodòxia que convé a l’Estat, són eines gairebé infal·libles. Això a part de l’eufemisme, també eficaç instrument per a convertir en assumible allò que és indefensable. De bombardejar llogarets, en diuen “pacificació”. D’expulsar la gent de casa seva, “trasllats de població”. S’ha arribat al cinisme màxim amb la transformació de la tortura en un “interrogatori millorat”.

S’aprofita la falta de consens jurídic en la comunitat internacional sobre un concepte per negar la seva aplicació a realitats òbvies. Per exemple, que Israel és un estat genocida i terrorista ja comença a esdevenir fenomen acceptat, excepte, és clar, per al PP i l’extrema dreta (i, lògicament, per la de Ripoll, que ha acabat alguna de les seves catilinàries d’enganyabadocs amb un ominós “¡Visca Israel!”)

Però molta premsa encara es reticent i gairebé cap ha acudit a la definició de terrorisme de la RAE, per a la qual ho és “el empleo de la violencia y el terror sobre una colectividad como forma de lucha política”. O sigui, exactament el que practica el poble elegit per la divinitat. També s’emmascara l’artifici del 1948, el de crear ex novo la ficció d’un estat d’Israel invocant que ja estava atapeït de jueus gairebé des de la nit dels temps. Poc els importa els números sobre la realitat estadística d’aquella terra. Perquè costava ben poc acudir als registres de l’imperi Otomà per a constatar que el 1878 en l’actual Israel/Palestina hi residia una població total de 462.465 persones, de les quals 403.795 (o sigui el 87%) eren musulmans, 43.659 (el 10%) eren cristians i 15.011 (el 3%) eren jueus. Tampoc ningú no assenyala la ingent contradicció que, a les envistes del general procés d’emancipació política dels anys seixanta, comportava, en oposició al signe dels temps, una colonització sionista els anys cinquanta.

La credulitat de molta gent és, en definitiva, oceànica. L’altra actual i ingent fal·làcia sobre que Rússia es dedicarà d’ara en endavant a anar envaint l’Europa occidental sembla ja acceptada pel 75% dels espanyols. Almenys a aquesta xifra s’eleva els partidaris d’una política de “seguretat”, o sigui, d’armament fins a les dents per a fer front a aquesta imminent invasió dels tàrtars que evoca la de Dino Buzzati i el seu desert.

Assenyala Strobe Talbott que, superada la guerra freda, molts analistes i líders polítics es preguntaven quin sentit tenia ja l’OTAN, per la qual cosa el més lògic era la seva dissolució. En lloc d’això s’adoptà temeràriament una política expansionista, que George Kennan ja va qualificar “d’error tràgic”, perquè això només provocaria que Rússia se sentís amenaçada, sobretot atès que, en la seva òrbita, sí s’havia dissolt el Pacte de Varsòvia. Kennant també raonà profèticament que, quan Rússia respongués al desafiament, els defensors de l’expansió de la OTAN s’acollirien a aquesta reacció com a prova d’una amenaça russa, encara que fos com a conseqüència directa i previsible de l’esmentada expansió. Estèrils foren també els clams de Lieven predicant la implantació dels acords de Minsk 2 del 2015. Argumentava amb bon sentit que els EUA haurien de renunciar que Ucraïna ingressés a l’OTAN i pressionar-la perquè posés fi als vuit anys de guerra al Donbàs, atorgant d’una vegada l’autonomia a aquella zona prorussa de sempre. Però els EUA van tallar en sec qualsevol negociació. Els més amorals ja indicaven llavors els enormes avantatges per a ells si es provocava la invasió russa d’Ucraïna (que, òbviament, mai justificaré, per il·legal). Timothy Ash la qualificà d’inversió “increïblement lucrativa”, ja que seria “una benedicció econòmica” provocar en els socis de la OTAN la necessitat d’un ràpid increment de la despesa militar. A més a més, es debilitaria el potencial militar rus sense una sola baixa americana. Calia, doncs, allargar la guerra “fins a l’últim ucraïnès”.

Ara, una de les més gran paradoxes de la història podria venir d’un final de la guerra amb el president més bàrbar i impresentable que ha tingut “la gran nació americana”.