El valor de l’analògic

El propòsit no és fer un rèquiem pel segle XX per­dut, ni un vade retro ni cap mena de deix nostàlgic. Però hauríem d’haver pres consciència que la moder­ni­tat, la glo­ba­lit­zació, la digi­ta­lit­zació, el con­tact­less i les app no són la pana­cea i que no és or tot el que lluu. I tinc dub­tes seri­o­sos que un màxim de 24 hores de pena­li­tats –molt rela­ti­ves– hagi estat prou reve­la­dor. Si en molts aspec­tes hem girat full de tot el que ens va ense­nyar la pandèmia fa tot just cinc anys –i això sí que ens sem­bla del segle pas­sat–, els efec­tes d’una jor­nada sense llum seran molt pas­sat­gers.

Temo que la pèrdua de capa­ci­tat de refle­xi­o­nar que mani­festa l’espècie humana reduirà l’epi­sodi d’avui fa una set­mana a l’anec­do­tari habi­tual, com passa cada vegada que s’esdevé una ven­tada, nevada o pluja. Hi haurà qui com­ple­tarà el lot d’emergència amb la ràdio que s’havia esgo­tat al basar de la can­to­nada, i fins a la pròxima.

Tinc apa­rell de ràdio con­ven­ci­o­nal, porto moneda física al damunt, no con­du­eixo un vehi­cle mogut per elec­tri­ci­tat i si en lloc d’escriure vengués peix, un gene­ra­dor elèctric i una bàscula analògica serien impres­cin­di­bles. No soc anti­progrés –a casa tenim foto­vol­taica i paguem amb mit­jans electrònics amb nor­ma­li­tat– ni anal­fa­bet digi­tal, però un ele­men­tal sen­tit d’auto­pro­tecció m’acon­se­lla no posar tots els ous al mateix cis­tell. Cadascú s’ho pot apli­car a les seves cir­cumstàncies per­so­nals i segur que viurà més tran­quil.

Dilluns, men­tre tram­pe­java la feina com podia, em venien al cap arti­cles – com aquest– que he escrit recla­mant la sos­te­ni­bi­li­tat del sec­tor agrari català, denun­ci­ant que rere la des­a­pa­rició dels suports físics –començant per la moneda– no hi ha la como­di­tat d’ús sinó la volun­tat de tenir-nos con­tro­lats i adver­tint que l’elec­tri­fi­cació i la digi­ta­lit­zació com­pleta de la vida poden ser una trampa i del que es tracta és de tro­bar un nou equi­li­bri, però equi­li­bri al cap i a la fi. Ara, afe­gim-hi que l’apa­gada de la ràdio analògica seria un drama en dies d’emergència i que si a casa no haguéssim tin­gut gas dilluns hauríem men­jat sar­di­nes de llauna i no ens hauríem ni pogut dut­xar.