La malaltia

Com que de les maldats de la burocràcia en fan plat gent com en Trump, en Musk, en Milei o la mateixa ultradreta catalana, quan s’hi topa i es maleeix sovint ho envestim amb una certa contenció. Ells l’esmenten com a argument per a un projecte devastador. Diuen “burocràcia”, “corrupció” i “malbaratament”, ho associen tot plegat a les institucions públiques per poder afirmar que són ineficients, castradores, parasitàries i clientelars, i reclamen, serra mecànica en mà, que comenci la destrossa. No de la burocràcia, de l’estat.

Hi ha pensadors reaccionaris que ja ho han formulat com una teoria rodona: cal anorrear la catedral i cedir tot el poder al basar, que és, diuen, font de prosperitat i justícia. Que sigui el mercat el déu i l’àrbitre. Abans d’això, per invocar les baixes passions i trobar les connexions profundes, parlen obsessivament d’immigració, de seguretat, de valors i família, però la seva força primigènia, la font que veritablement els accelera el cor, és la destrucció de l’estat. Deixar que sigui el mercat qui ordeni de dalt a baix les nostres vides i que la cobdícia pugui transitar encara més desbridada que ara. Als de la seva corda els molesta l’estat, no només perquè és l’escola, l’hospital, el dret o el cel protector contra les desigualtats i l’abús dels poderosos, sinó també perquè és, o hauria de ser, qui defensa els interessos col·lectius formulats democràticament. Diguem-ne república, si voleu.

En canvi, quan els mestres, els metges, els pagesos, els treballadors de la cultura o de la solidaritat o, fins i tot, molts dels alcaldes i regidors de municipis de mida humana maleeixen la paperassa, quan blasfemen contra la feixuga maquinària burocràtica de la gestió pública, no n’esperen la desaparició, sinó que sospiren per veure-la convertida en una criatura àgil, eficient i lleugera. A La servitud dels protocols (Arcàdia), l’Íngrid Guardiola reflexiona sobre els protocols entesos com a pautes que els humans ens donem per a la gestió de la vida pública. La seva és una reflexió de molta més volada i no es limita als protocols que formen el laberint dels procediments administratius de la funció pública, però per a qualsevol dels membres del club d’individus que en algun moment de la nostra vida hem topat amb els guardians rigorosos del dogma, la seva teorització no només és reconfortant, sinó que és quasi terapèutica.

Els que hem ensopegat una i altra vegada amb la pedra de la norma i hem comprovat com es llegia amb una mirada religiosa i intransigent, els que hem vist com creixia el procediment per al procediment i es negava el factor humà i qualsevol possibilitat d’interpretació més heterodoxa, li hem d’agrair el llibre. Som molts els que hem estat testimonis de com en nom de l’eficiència s’imposen sistemes que són absolutament ineficients i com a l’empara de conceptes tan greus com la transparència, el control o la igualtat d’oportunitats, s’allunyen de la vida i dels serveis essencials que s’intenten ordenar, condueixen els treballadors cap a la desesperació i la malenconia, i la institució pública cap a la paràlisi i el col·lapse. Hem vist, també, l’enorme poder que té el sacerdot que desxifra i executa tota aquesta litúrgia, com prescindeix completament dels efectes que té sobre la realitat i com la modula en funció d’una subjectivitat que no reconeix.

La burocràcia és una malaltia de l’estat, no la seva expressió. Com diu l’Íngrid Guardiola, necessitem les institucions públiques per construir ciutadania i fugir de l’imperatiu del mercat, i també per oposar-nos a la mercantilització dels serveis sanitaris i socials, a la precarització del teixit comercial i la seva substitució pel capitalisme de plataforma o a l’anorreament del camp català a favor de les importacions i exportacions agroindustrials que ens allunyen de la sobirania alimentària i ens empenyen cap al col·lapse social, econòmic i climàtic. El necessitem com un aliat de l’ESS i les experiències comunitàries, però el necessitem musculat, àgil, empàtic i eficient. De la mateixa manera que en el lamentable i escandalós cas de la DGAIA no hauríem d’esperar la denúncia del crim imperdonable de la corrupció en les polítiques socials per defensar les polítiques socials i condemnar la corrupció, tampoc hauríem d’esperar que la gentussa de la motoserra s’aproximi a l’estat cridant “burocràcia” i “malbaratament” per combatre nosaltres l’una i l’altre si volem preservar les possibilitats de les institucions públiques.